magnòlia en mà

300311

2011-04-02T15:14:00.003+02:00

ombra sens llum

2011-02-13T12:08:00.002+01:00

revista òc 96

2011-01-04T18:31:00.001+01:00

anar

2010-12-04T07:07:00.002+01:00

anar

(jaumes Privat)

la voz + joven 2010

2010-11-06T21:01:00.004+01:00

l'agèssi manjada tota...

2010-10-22T17:06:00.005+02:00

tolosa, l'agèssi manjada tota,
fins qu'a la pus fin de t'escriure
fins qu'a la pus fin

mas tolosa ploviá
ploviá son pèrdre
tota gastada encara
per las amors
de traina

..........

fragment del llibre "Rajar de contunh"
Joan Francés Mariot

el record i l’oblit ... desplaçaments

2010-09-29T11:42:00.004+02:00

Ibon Aranberri
Dam Dreams (Traversed)
2004/2009.
Fotografía: José Luis López de Zubiria

desplaçaments

El projecte Dam Dreams (Traversed), re-actualitzat, té a veure amb la construcció del pantà d’Itoiz, que rep el seu nom d’un dels pobles que inunda, a Navarra, juntament amb d’altres com Aoiz, Orbaiz o Artozqui. La construcció del pantà va motivar una polèmica considerable, que encara avui segueix portant cua. L’artista va recollir una sèrie de senyals de circulació de la zona i, juntament amb mapes, va fer una instal·lació. Aquesta acció treia de l’oblit aquests senyals que estaven a punt de quedar submergits sota les aigües del pantà, i ens parlava de l’empremta dels llocs. Senyals que en altre temps van servir perquè els habitants d’aquells pobles s’orientessin, i que ara jaurien morts, ocults a la vista i buidats de la seva funció, eren rescatats per l’artista a fi que formessin part de la memòria del lloc, del seu passat, a fi de recordar-nos que un dia van ser fonamentals en la vida d’aquelles persones, que els van servir per situar-se i protegir-se de possibles accidents.
Ara l’obra ha sofert una nova configuració, un doble desplaçament, de lloc i de significat.Si, el 2004, els senyals de circulació eren presentats de cara a l’espectador sobre la paret de la sala d’exposicions, ara es mostren d’esquena al visitant. Romanen muts,silenciosos, exempts de qualsevol símbol que els faci recognoscibles, desproveïts dels signes que indicaven els pobles pels quals es passava o les normes que calia seguir. Un simple desplaçament que, malgrat tot, sembla un clamor, que ens interpel·la de manera fins i tot més aguda i profunda sobre el passat, sobre el record i l’oblit.

dones filferrades...

2010-09-25T10:40:00.006+02:00

"la voz + joven 2010"

ruth miguel, sofia castañon
luci romero, ana gorría
branca novoneyra i anna hernández-turné

dilluns 25 a les 19h

la casa encendida

el que queda ...

2010-09-20T00:01:00.005+02:00

empremtes com cremades
cremades com empremtes

fotografia d"i"
a tacheles

paraules d'una nit d'estiu ...

2010-08-19T22:16:00.004+02:00

Recital estacional de l'Associació Ad'ART:
Paraules d'una nit d'estiu.
Poesia, micro obert i música!

revista òc 95

2010-08-15T19:36:00.003+02:00

dubrir, plegar puèi esquiçar pel puntejat ...

2010-07-11T16:44:00.010+02:00

XII

en un exercici d’anullacion

dubrir, plegar puèi esquiçar pel puntejat

ont demorèron los intestins,

lo demai se forvièt per sempre.

dubrir, plegar puèi esquiçar pel puntejat

endurèri pas los budèls sens votz

e m’en anèri

n’anent

sens solament poder escupir

________________________

XII

en un ejercicio de cancelación

abrir, doblar y rasgar por el trepado

donde se quedaron los intestinos,

el resto se extravió para siempre.

abrir, doblar y rasgar por el trepado

no aguanté las entrañas sin voz

y me fui

yéndome

sin ni tan siquiera poder escupir

dubrir, plegar puèi esquiçar pel puntejat revirat per Jaumes

veus paral·leles / voses parallèlas

2010-07-04T10:49:00.008+02:00

baranhada

Enchampladas per lei caus, i a lei nivas.
Enchamplat per l'espaci, lo frairatge.
Enchamplat per l'espèr, i a lo coratge.
Enchampladas per lei mòrts, lei fams vivas.

Enchamplada per la set, la secada.
Enchamplats per lei sorgents, mila puegs.
Enchamplats per mila bauç, tantei vueges.
Enchamplada per cent gorgs, i a l'aigada.

Enchamplat per leis ulhauç, i a lo cèu.
Enchamplat per son cantadís, l'aucèu.
Enchamplats per lo flume, i a lesi Èrmes.

Enchamplats per ton batedís, i a tres còdols.
Enchampladas, lei tiás Constantinòpols.
Enchamplats per tei camins, van lei Tèrmes.

Roland Pécout

(bardissa - "Trossejades per cables, nuvolades./ Trosejada per l'espai, l'amistat./ Trossejat per l'espera, hi ha el coratge./ Trossejades pels morts, hi ha les fams vives. // Trossejades per la set, la sequera./ Trossejats per tants deus, hi ha mil puigs./ Trossejats per mil barrancs, hi ha tants buits./ Trossejada per cent gorgs, hi ha l'aiguada. // Trossejat per mil llampecs, hi ha el cel./ Trossejat pel seu cantar, hi ha l'ocell./ Trossejat pel curs del riu, hi ha Erms. // Trossejats pels teus batecs, hi ha tres còdols./ Trossejats, tots els teus Constantinobles./ Trossejats pels teus camins, van els Termes.") Traducció Manèl Zabala

Roland Pécout i l’actriu Mireia Chalamanch recitant la traducció

veus paral·leles / voses parallèlas

esmorzo cafè amb tabac...

2010-06-28T09:22:00.002+02:00

per dubrir, plegar puèi esquiçar pel puntejat ...

2010-05-08T08:03:00.012+02:00

fent-me sang

2010-04-26T11:43:00.003+02:00

assegut
a la fita
de ca meu
em miro
la clivella
de la mà
que alguns
en diuen
destí
i crec
que massa
s'allarga
per tant
trec la
navalla
i la faig
més curta
més fonda
la línea
el límit
de ser
ja prou

joan josep camacho grau
del llibre Bromur (2009)

no és això...

2010-04-22T16:41:00.003+02:00

en la nit

2010-04-17T15:34:00.004+02:00

Joan Vinyoli

fugides

2010-04-09T10:00:00.000+02:00

revista òc 94

2010-03-28T17:37:00.002+02:00

els invisibles inmòbils...

2010-03-19T10:47:00.006+01:00

nuSnu

2010-03-17T11:58:00.005+01:00

“nuSnu”

Joan Porredon

"La nuesa i els nusos ens igualen"

exposició al Centre Civic Sant Narcis
del 15 de març al 4 d'abril

tots vomitem de la mateixa matèria ....

2010-03-12T22:53:00.012+01:00

me siái grefat al braç

2010-03-03T13:33:00.003+01:00

"A la montada de la saba
me siái grefat al braç
un rebrot de cerièr
a la cima dels dets un pomièr de Sant Joan
e sul copet una figuièra
e ara espèri los aucèls."

Joan Maria Petit

[A la pujada de la saba / m'he empeltat al braç/ un rebrot de cirerer /
a la punta dels dits un pomer de Sant Joan / i sobre el clatell una
figuera / i ara espero els ocells.]

petit nu...

2010-02-16T22:39:00.004+01:00

"la mano que no llegó.

la mano como una pequeña onza de chocolate

o un camisón negro

en la butaca del pequeño desnudo de Matisse.

Madrid hierro fundido"

Henri Matisse,
"Small Nude in an Armchair"
1924
Bronze
24 x 22 cm
Bequest of Loula D. Lasker, New York, through America-Israel
Cultural Foundation

luònh

2010-02-03T11:37:00.004+01:00

“Luònh, luònh... Es d’enlai que tòrne. D’un país que jamai auriái pas cresegut qu’existiguèsse. E pasmens èra pas sòmi. Pas per ieu. Èra la vida veraia. Ni que, de segur, tot se debanèsse en defòra dau mond materiau. Enlai i passère lo temps d’una existéncia, comola de passions, de meravilhas, de paurs.

Tornère a la vida amb aqueles impossibles sovenirs, inamorçables, tant intenses qu’èran mai verais que çò que vesiái e qu’entendiái. Aviái cresegut de viure en plena luciditat aqueles viatges calucs au fons de la terror e de l’embelinament. “

fragment del llibre Luònh. de Joan-Frederic Brun

pregrària orgànica migpartida

2010-01-27T18:35:00.006+01:00

n'han parlat a....

vindrà la mort i els ulls m'arrencarà

2010-01-20T12:25:00.003+01:00

Poema de Joan Vinyoli
inclòs a l'EP 'Pastura d'hecatombes' (Sabadell, 2009)
de la Dreamachine -camacho grau & r. cru-
amb la col·laboració de Xavi Grimau.

plim plim plim

2010-01-09T19:58:00.001+01:00

plim, plim, plim,
cau la pluja,
plim, plim, plim,
en el carrer,
plim, plim, plim,
tot es mulla,
plim, plim, plim,
i jo també.

salm de la impenetrabilitat del silenci

2009-12-19T06:28:00.004+01:00

El silenci sempre suma,
mai resta.

La sintaxi del silenci
no té subjecte.

L'objecte del silenci
és el subjecte amagat.

En l'ocult del silenci hi és tot.

El silenci és la matèria
més dura i indestructible.

Dolors Miquel
del llibre " Missa Pagesa"

________________

saume de l’impenetrabilitat dau silenci

Lo silenci sempre soma,
jamai s’arrèsta.

La sintaxi dau silenci
A ges de subjècte.

L'objècte dau silenci
es lo subjècte amagat.

En l'ocult dau silenci i es tot.

Lo silenci es la matéria
mai dura e indestructibla.

revirat a l'occità per Jean-Frédéric Brun

cor podrit

2009-11-29T20:01:00.008+01:00

Algú va enamorar-se del que jo tenia
i va ser correspost.

Ella va dir-m'ho,

baixos els ulls, les pulcres mans posades
musicalment sobre la falda,

i jo vaig estimbar-me

en els barrancs de mi mateix, acorralada bèstia
sense recurs.

Aranyes del turment, pops llefiscosos,
negres tintes que encenen
ira impotent, enveja
mortal.

Tot res: parauleria.

Vaig veure, vaig flairar
boques de peix, ventresques esqueixades,
acoblaments amb fressa
d'amor,

vaig comptar les vegades

i les menes de pler, vaig veure pol·louir
la prada neta, el llac desnaturat.

Tot va passar en un breu viatge.

He desat ja per sempre dins la capsa
podrida el violí de les angúnies
del cor també podrit

i bec ginebra amb gel.

No vull saber ja res de les cariàtides.

Joan Vinyoli

desaigua

2009-11-24T13:14:00.001+01:00

ombras de luna

2009-11-17T10:27:00.004+01:00

Ombras de luna / Ombres de lune

Poèmes d’Aurélia Lassaque
gravure originale de Robert Lobet
Éditions de la Margeride

nos recovecos

2009-11-08T12:48:00.014+01:00

"Estoy perdido, no me retenga", 1995

Jorge Barbi ( A Guarda, 1950)

“En ocasións non se chega máis lonxe só por cubrir longas distancias, senón por se ter parado nos recovecos; por iso, se non hai prioridades sobre os nosos propios pasos é preferible dar rodeos. (...) Dependendo de ónde cada un queira chegar, a dispoñibilimanexa dade pode ser maior en desprazamentos que, de forma física e reflexiva, non sexan nin os máis rápidos, nin os máis directos, nin os máis coñecidos”.

Òc, soi Catòia

2009-11-05T21:02:00.007+01:00

"Òc, soi Catòia. Catòia l'Enfarinat. Jamai soi pas estat coma los autres. Jamai. Perque soi Catòia. E tanben perque soi Enfarinat. A Sant-Genièis degun sap pas que soi Catòia. Degun sap pas que soi Enfarinat. Mas ieu o sabi. Ieu Amans, Baptista, Blasi Codomièr. "

"Si sóc Catoia. Catoia l'Enfarinat. No he estat mai com els altres. Mai. Perquè sóc Catoia. I també perquè sóc enfarinat. a Sant Genièis no ho sap ningú, que sóc Catoia. No ho sap ningú, que sóc enfarinat. Però ho sé jo. Jo, Amans Baptista Codormièr."

Catoia l'enfarinat (Lo libre de Catoia, 1966). 
Joan Bodon. 
Versió catalana d'Artur Quintana. 
Club Editor. 2009. Barcelona.

gintònic

2009-11-01T09:29:00.009+01:00

el gintònic humiteja mots de llimones rosegades

revista òc 92 -93

2009-10-22T12:18:00.000+02:00

esmorzo cafè amb tabac

2009-10-15T11:03:00.009+02:00

esmorzo cafè amb tabac. hi ha qui du els intestins a la mà i no demana acús de rebut

lo temps s’es perdut

2009-10-01T13:26:00.002+02:00

Lo temps s’es perdut
Dins los camins de l’èr
Ont, ausèl sens còs,
Una cara de dròlla
Pren sa volada.
Una perla negra dins sos uèlhs
S’escapa cap al cèl d’Icara.
Es filha del neient
Que li daissèt en eritatge
Un tròç de nuèch sens luna
Sus las labras.
Jamai tocarà tèrra
Jamai tutejarà la peira
Nimai los arbres
E l’aiga que los enjaura,
Qu’a esposada una quimèra
Que se perdèt dins lo vent.

Aurelià Lassaca

qualques balas dins la pèl

2009-09-25T10:27:00.004+02:00

" Fòrça rambalh per pas grand causa. Tot aquel carivari pel tieu clèsque esbrigalhat que pissa malve sus la terrassa. La granhòta en jupeta salta pertot. Mon ponh sus la cròssa ansiosa del 357 magnum negre lusent a rectificadas las causas. Negrevestit e clucas negras, t'esperarai pas jamai pus, e soi absoludament impecable."

F Bardòu : Qualques balas dins la pèl
ÒC/passatges

cull el fruit de la meva veritat...

2009-09-15T13:29:00.001+02:00

Cull el fruit de la meva veritat,
una magrana oberta
com una riallada
de criatura
de dentetes petites
i desiguals:
cada fragment
de la meva certesa.

Si a poc a poc
la prens i te la menges,
el gust de mi voldrà estimar-te
com jo t'he volgut estimar:
sembrant-te el paladar
i acollint-se en el ventre.
Fins que s'empelti en el teu arbre
i jo pugui prendre de nou
el fruit de tu
i, a poc a poc, menjar-lo.

Laia Noguera Coflent

decàleg general

2009-09-06T21:30:00.000+02:00

La malaltia del poder.

El síndrome del treball.

Els tòpics de les persones.

La socialització de l'horror.

La supervivència de l'odi.

El domini de la realitat oficial.

La influència de la publicitat.

El model de la sexualitat.

La involució de la humanitat.

La inseguretat del llenguatge.

Els transtorns psicòtics.

La mala educació.

Els pensaments codificats.

La vida moderna i la seva frustració.

El simulacre de la realitat.

L'espectacle de la mort.

El retorn a les grans preguntes.

El sentit del temps i de la vida.

La rutina del camí tant diferent.

L'existència en el buit.

Santi Borrell
juny 2009 (del llibre inèdit "La línia verda")

Entre lo Montjòia e lo clapàs

2009-08-30T13:44:00.004+02:00

Entre lo Montjòia e lo clapàs,
entre lo topin e sei cent cubercèus,
entre lo voler dau beure
e leis esposcadas de l'aiga
entre lei cinc cotèus coma una man
e la guerra que rosega lo veire
entre leis oras desparieras dei mòstras,
l'ombrina.

Entre lei pèus entre lei linhas
dins lei gravàs dei ciutats
enermassidas, dins lei torres
e dins lei barcarès que çaganheran,
dins lei valats cavats cara au Destruci,
lei valats semenats
d'òs e de lutz,
l'ombrina.

... l'esperme ros de l'estiu
lo carburant comborit ai maquinas
lo bruch negre dei buòus
lo còr e mai lo pebron que vairan

lei rets negats dins la mar,
la susor sus la cara,
lei 77 auras, l'espantament,
e batre tambor
sus la pèu de la Rason.

Lo mèu deis aubres de resina
pren son bolh
dins lei bruscs dau còs e de la testa
degota sus ta pèu - lo cèu d'esmaut
es tombat en tròç - Teulissa, sensa.
Ton alenada es lo ritme,
lo sol ritme.

Roland Pécout,
extrait de Mastrabelè (1999)

tornarmai

2009-08-24T20:42:00.004+02:00

de pertot ont camini Grècia me nafra

G.S

Quixots amb bicicleta estàtica...

2009-08-12T11:17:00.008+02:00

No hi ha nanses, tan sols unes inexplicables ganes
MARC MASDEU

Quixots amb bicicleta estàtica
tracen somnis camí d’enlloc

halitosi que silencia baves,
ferides masturbades amb sutura,
grumolls de crossa que mutilen

(a quin extrem de nansa, el gos?)

La darrera submissió, la llibertat,
l’anhel del gos furgant-se la ferida.

Ramon Boixeda
del recull "Escampar la boira"

dimensions del diàleg

2009-08-05T10:42:00.012+02:00

Jan Svankmajer

Dimensions del diàleg

llavors és quan apareix el dins i el fora, i el límit que és a la pell. i ningú entén. i llàgrimes d'alfàbrega...

2009-08-02T15:37:00.005+02:00

i l'abella, com una pedra...

2009-07-27T03:02:00.002+02:00

“Davant del matoll amb la flor groga, només una flor, em vaig aturar a mirar aquelles papallones. I l’abella, com una pedra, es va llençar a dintre de la flor. L’abella la buscava des de molts rius enllà, des de molts hiverns enllà, des de molta pluja caiguda i la flor sense coll i enganxada al branquilló l’havia esperada des de la sang blanca i des d’abans del néixer.”

Mercé Rodoreda, de "La mort i la primavera"

lo dedins e lo defòra

2009-07-19T04:54:00.008+02:00

te viure aquò’s arribar jamai. trases la pèl per ne saupre lo dedins e lo defòra. junts e desseparats. e pas jamai arribar. comprenes ? degus comprén. te viure es projectar. ombrum e solelhum, quora se mèsclan. aver pro d’aire e te respirar. quantum. quantums. carrègas d’ordinaris inexistents a l’endefòra. tot èsta a ton entorn. emai tot çò que degus entend pas se bandís en tu. per tu tot escriu. diran vermelh e tu diràs sang. e demandaràs se ne nàisson. sempre i a lo dobte. sens uèlhs, sensa boca, sens nas, sens còs, sensa carn. aital existes. te viure sensa pèl. me comprenes ? degus comprén. per çò que dins lo dedins i as pas cap paraulas. e te cal sortir defòra las quèrre. e aquò’s alara qu’apareis lo dedins e lo defòra, e lo tèrme qu’es la pèl. e degus comprén. e lagremas d’alfabrega

revirat a l'occità per: b. b. codomièr amans

avions de paper

2009-07-10T18:54:00.002+02:00

temptativa d'atalhadissatge‏

no hi ha perquès...

2009-06-26T18:28:00.006+02:00

no hi ha perquès. entre la mort i la primavera. no hi ha carn. no hi ha pell. res. el límit. aquell dins i fora ... qui designa? tanmateix res. i tanmateix no hi ha perquès. no n’hi ha. saps? cadascú té el seu arbre. cadascú. i tu. i udols d’un zero, quan t’hi endinses. i no hi ha perquès. no. ni abraçades a la pell ni a la carn. ni el límit. el límit que es dilueix. i retorna l’abraç. retorna a l’escorça d’un roure. perquè cadascú té el seu arbre. cadascú. i tu. i la identitat sobirana d’una pilota llençada a l’aire. quan t’endinses. i t’hi endinses. i cau. i no hi ha fora. tot és dins. no hi ha angles. tu el dins. tu a dins. tu tot dins. i no hi ha angles. rebots d’un res. constants. qui designa? i no hi ha perquès. i saps? cadascú té el seu arbre. cadascú. i tu

degus

2009-06-21T12:23:00.005+02:00

Degus te parla pas, e parlas pas a degus. Te clavas tot als uèlhs del còr e n’espetas. E fas monta-davala sens fin per la vila. Arresta-te, Marino Crespo, arresta-te. Veses pas la pèl de serena ? L’an pegada pel sòl. Arresta-te, te parlarai, te legirai de letras, de letras d’amor se cal. Te parlarai. Mas abans, agacha. Agacha-te tu, agacha la tiá pèl e la pèl de serena qu’an pegada pel sòl. Parlas-i a la serena, es pas encara completament dessecada d’a fons, bolega un pauc. Parla-li e après, anirem a la Bulièira, manjarem de chaudèls e biurem un veirat de vin, d’aquel canís qu’aimas tant. De corièr ? Non, n’i aurà pas, degus escriu pas pus e i a cap de portur. Mas t’en fagues pas, farem lenga naltres, e puèi, t’en farai de letras ieu, las t’escriurai las que venon pas, qu’arriban pas. De letras grandas e bèlas, plenas de silencis e d’ondadas d’illas. Quò farà marèia als tieus uèlhs. Marino Crespo, las tiás mans an pas lenga. T’alisarai, Marino Crespo, t’alisarai tu, e la pèl de serena qu’as pegada al cur.

Amans, Baptista, Blasi Codomièr

la dona verda

2009-06-11T20:33:00.008+02:00

"la dona verda"

d'anna tort

Croma i poètica dels objectes quotidians

2009-06-04T13:50:00.010+02:00

portada del llibre "croma i poètica dels objectes"

Exposició de pintura i poesia
a càrrec de Montse Roig i Anna Hernández-Turné

Comissari de l'exposició: Pere Planells

Inauguració de l'exposició i recital, divendres 5 de juny a les 20h
a la Sala Exposicions del C.C.Calisay d'Arenys de Mar

«El que passa cada dia i cada dia torna, el trivial, el quotidià, l’evident, el comú, l’ordinari, l’infra-ordinari, el soroll de fons, l’habitual, com adonar-se d’això, com interrogar-ho, com descriure-ho?

Interrogar l’habitual, (…)

Com parlar d’aquestes “coses comunes”, com acorralar-les abans, com fer-les visibles, arrencar-les de la closca on estan enganxades, com donar-los un sentit, una llengua, de manera que siguin elles les que parlin del que existeix, del que som. (…)

Feu inventari de les vostres butxaques, de la vostra bossa. Interrogueu-vos sobre la procedència, l’ús i l’esdevenir de cadascun dels objectes que en traieu. Qüestioneu les vostres culleretes.”

Georges Perec

fotografies de l'exposició-recital:
http://vicenstomas.blogspot.com

pantais

2009-05-24T21:13:00.010+02:00

Fai freg dins mon anma

Es romantic e desuet.

Ieu

Auriái presa la nau en Grècia.

A Santorin auriái limpat

Sus l’esquina d’un ase

Fins a la mar.

Auriái penjat mon lum

A la branca d’un olivièr.

E dins un ostal blanc

Auriái aimat de pescaires esperitals

E de monges desfrocats.

Aurélia Lassaca

Poème extrait de Cinquena Sason
Toulouse, Les lettres occitanes / Letras d’oc, 2006

Somni

Fa fred en mon ànima /És romàntic i inusual. /Jo /Hauria agafat el vaixell a Grècia. /A Santorini hauria lliscat,/ Damunt d’un ruc, /Fins a la mar./ Hauria penjat el llum /A la branca d’una olivera./I en una casa blanca /Hauria estimat /pescadors espirituals /I monjos desfrarats.

black bird

2009-05-16T11:27:00.001+02:00

Joan Josep Camacho Grau

del recull PUS [una estria personal, 1998-2008]

petjades obagues

2009-05-13T10:21:00.000+02:00

Petjades Obagues de Ferran Cerdans
llibres-artesans

pixeljazz

2009-05-09T20:29:00.005+02:00

Vicens Tomàs

1er Premi de fotografia del PixelJazz Terrassa 09'

curació natural

2009-05-06T17:10:00.004+02:00

Utilitza exclusivament paraules senzilles,
no gastis noms de flors discretes, d'espècies tímides,
digues clavell, de tant en tant, sense que importi gaire,
puja a la muntanya, digues cargol, o, si no plou, sargantana.
D'aquí dos o tres.cents anys et trobaràs perfectament,
seràs la tarda.

Enric Casasses
del llibre "El començament dels començaments i ocasió de les ocasions"

revista òc 91

2009-05-01T11:32:00.005+02:00

revista ÒC

univers de mínims

2009-04-27T15:21:00.012+02:00

"la pica" diu...

"abocar l'ham del pit, en un univers de mínims en paper cru,
per atrapar tempestes, lentament, com un lament vegetal"

"el raspall" de Nova york "al pla dels encants"

Jean-Fran el crit basàltic davant "la porta"

l'expressió última al final del recital

un univers de mínims
envoltat de les pintures de la Montse Roig,
amb l'acompanyament basàltic-occità d'en Jean-Fran,
d'un procés, d'unes textures,
d'un cabal,
d'una nena que va fugir

fotografies realitzades per Dominique Marty

el pla dels encants

2009-04-25T16:50:00.007+02:00

Joan-Francés Mariot i Anna Hernández-Turné

el Pla dels encants

en parlen a Ucronies i a Malgrat confidencial

vespa terrissaire

2009-04-21T14:17:00.001+02:00

transcripció de música d’orgue

2009-04-07T00:07:00.003+02:00

La flor, dins del pot de vidre dels cacauets, que abans era a la cuina, ara està inclinada perquè tingui una mica de llum,
i la porta de l’armari és ben oberta, perquè abans l’he fet servir, i encara s’hi està, d’oberta, esperant-me a mi, el seu amo.

He començat a sentir-me miserable, sobre un jaç, al terra, escoltant la música, la de la meva desgràcia, i és per ‘xò que vull cantar.
Tota l’habitació empresonant-me, perquè esperava que Ell vingués, i he vist les parets pintades de color gris, com el sostre, i a dins hi tenien l’habitació, i a dins m’hi tenien a mi,
tal com el cel tenia a dins el meu jardí, i per això he obert la porta.

El roser enfilat per les parets de la casa, amb les fulles a la serena, encara al mateix punt on les havia deixat el dia, i els caps, com d’animals, de les flors al mateix punt on havien sortit per poder pensar al sol.

En podré recuperar els mots? Em farà l’intent de transcripció violentar el meu propi instint?
La delicada voluntat de créixer, l’infantil desig de ser de les flors, i jo que gairebé m’extasio quan les tinc al voltant,
el privilegi de presenciar la meva pròpia vida. “A tu també et cal buscar el sol...”

Els meus llibres, ben apilats davant meu, al meu servei,
esperant-me ben bé on els he deixat i no se n’han anat. El temps ha deixat traces i autoritats que jo puc utilitzar – els meus mots apilats, els meus textos, els meus apunts, els meus amors.
He tingut, per un moment, una visió.
He vist els sentiments dins del cor de tot allò creat, i he sortit al jardí, i he plorat.
He vist les roses roges dins la llum de la nit, perquè el sol s’ha post, i totes han crescut de sobte, en pocs segons, i estaven esperant, aturades en el temps, que vingués el sol i ens les oferís...
Unes flors que, al vespre, com si fos dins d’un somni, havia regat, religiosament, sense ni saber com me les estimava.
M’hi trobo tan sol, dins d’aquesta glòria – si no fos per les flors, a fora – Vaig mirar-hi – els rosers cridant-me, i provant de mirar per la finestra, esperant amb un amor entregat.
Fins i tot les fulles tenen esperança i s’han girat, ben planes, cap al cel, per poder rebre. Tot allò creat sempre voldrà rebre. Fins i tot la terra més senzilla.

La música va baixant, com ho fa la branca més llarga del roser més gros, perquè ho ha de fer si vol estar viu, si vol arribar a l’últim dels dons de la joia.
La terra sap tot l’amor que té a dins, igual que la flor. La terra, que pateix i se sent sola.
El Pare és ple de gràcia.

La llum està connectada al sostre de mala manera. L’hi van posar un cop feta la casa, per tal de posar-hi un endoll que hi cap perfectament i que ara fa anar el meu tocadiscos...

La porta de l’armari és oberta, al meu servei, i allà on la vaig deixar. I des que la vaig obrir, ha continuat, delicadament, oberta.
A la cuina no hi ha porta, i el forat que fa em deixarà passar sempre que vulgui entrar-hi.
Ara recordo el primer cop que vaig follar. L’H.P. em va desvirgar, delicadament.
Em vaig asseure al moll de Provincetown, amb 23 anys, ple de joia i esperança gràcies al Pare, i amb la porta cap al Cel ben oberta per si hi volia entrar.

Tinc la casa plena d’endolls sense fer servir per si els necessito.
La finestra de la cuina és oberta, perquè passi l’aire...
El telèfon (com ens hem de veure...) s’està al terra – I no tinc prou diners per posar la línia.
Vull que la gent s’inclini al meu pas i que digui: “Té el do de la poesia, ha estat en presència del Pare.”
I el Pare em va fotre dins una dosi d’ell mateix com a premi al meu desig,
per tal que no em pensés que tot plegat era mentida.

Berkeley, 8 de setembre de 1955
Allen Ginsberg

traducció d'Òscar Rocabert
víctima i botxí

l'imperi de l'ombra

2009-04-02T14:12:00.002+02:00

Sai ren qui s'archamparè a aquesta rueida
e se bastirem abó aquestes lauses
de nòus fronts lusejants.
Lauses d'aquesti monts charjats de paciença
abó i testes ent i niules e i pès ent la nebla.

Lauses, lauses sillàbiques,
escairaas dai bòts di malhets
vendues un tant a la braça, un tant a l'ora lotjaas,
caire contra caire, còsta sobre còsta,
de travers i lates, just ressiaas, melze o sarvaia,
ben lotjaas, sobre i chantiers parelhats,
sobre lo colme boscat dreit,
pausat abó un bram
encima la muralha de la meira
bastia sus la broa d'aquest
monde, mec malade de nos.

Anar e venir, charjar e descharjar,
soterrar e dessoterrar, garbar dins i vielhs misteris,
"Qué revòlta ?"
Ensabacar lo viure es tot
sensa gachar la fatiga dal pòrt
sensa sentir lo còr que mòrd e muer.

Jòli anar,
ben charjat, córrer de morre en morre
pès penuts dins lo florir de la pauta d'abril,
da crotz en crotz, sonar, cerchar,
plantar a bòina aqueles lauses vengües votz.

Lauses sota la doçura dal solelh di cementeris
cach, cach, mans al toc, sus la tomba liech
fasem pecat 'bó la gòi de la charn,
sensa 'na ombra de grinor.
A i 'sarts, a i roncs, man a i magaus,
a bocha chauda a bocha raucha,
en chantant lo chant de la desfacha,
chuto, en picant, dessoterrem un gral de grimes
de vidas passaas.

Extrach del libre "L'emperi de l'ombra"
Claudio Salvagno

hi ha, tanmateix,

2009-03-23T10:31:00.008+01:00

“Hi ha, tanmateix, una altra textura en el teu discurs.”

Ciceró

Hi ha, tanmateix, una altra textura en el teu discurs,

una altra textura,

la textura del gest de les ales

de la mosca que s’escriu

per necessitat.

Tanmateix,

una altra textura,

la textura de combatre

el cabal ocult de la sang.

Tanmateix,

una altra textura

la del gest d’unes ales.

un supermercat a Califòrnia

2009-03-12T20:36:00.002+01:00

Què penso de tu aquesta nit, Walt Whitman, perquè vaig caminar pels carrers laterals, amb mal de cap i consciència de mi mateix, tot mirant la lluna plena?
En el meu afamegat cansament i a la recerca d’imatges per comprar, vaig entrar al supermercat de fruites de neó, somiant les teves enumeracions!
Quins préssecs i quines penombres ! Famílies al complert fent la compra de nit !
Passadissos plens de marits ! Mullers on els advocats, nadons on els tomàquets ! – i tu Garcia Lorca, que feies tu allà sota amb les síndries ?
Et vaig veure Walt Whitman, sense fills, vell pidolaire solitari, furgant entre les carns del refrigerador i clavant-li l’ull als nois de les verdures.
Vaig veure’t fent preguntes a tothom: Qui va matar els filets de porc ? Quin preu tenen els plàtans ? Potser tu ets el meu àngel ?
Jo vaig anar entrant i sortint d’entre les enlluernadores muntanyes de llaunes, tot seguin-te, perseguit en la meva imaginació pel guarda del magatzem.
Caminàrem a grans camallades pels oberts corredors, junts, amb el nostre solitari caprici, provant carxofes, posseint cada una de les congelades delicadeses i sense passar mai per caixa.
On ens dirigim Walt Whitman ? Tanquen portes en una hora. Quina direcció assenyala la teva barba aquesta nit ?
(Toco un llibre i somio la nostra odissea i em sento ridícul i absurd)
Caminem tal vegada somiant la perduda Amèrica de l’amor mentre passem just davant a blaus automòbils aparcats en camins particulars, de tornada a la nostra silenciosa casa ?
Ah, estimat pare, barbagrisa, solitari i vell mestre del coratge. Amb quina Amèrica et trobares quan Caront deixà d’empènyer amb la vara el seu bot i trobares terra en una riba fumejant i vas romandre observant com desapareixia el bot en les negres aigües del Leteo .

Barkeley, 1955
Allen Ginsberg

Versió catalana de Pere Planells

HIPERMERC'ART

mirada al centre de la terra

2009-03-02T01:48:00.008+01:00

"mirada al centre de la terra"
Anna Tort

(per anar-hi aquí)

l'or no és groc

2009-02-26T11:00:00.009+01:00

pintura de : Pol Sanmartin Colindres

No el groc jo canto, sinó l'or.
L'or dels retaules, l'or dels nostres somnis, el nombre
d'or, el límit d'or, cossos daurats de l'Edat d'Or...
Els infants parlen del color d'or. Les coses grogues són
unes altres, i són sempre inferiors. però ells tenen, per a
veure-ho, la mirada d'or que nosaltres hem perdut.
Nosaltres, els homes de mirada groga...

23 de desembre de 1946

Josep Palau i Fabre

hi ha la dona

2009-02-24T16:02:00.001+01:00

(aquí
per escoltar-lo)




"hi ha la dona que t'escolta 
i hi ha l'altra.
hi ha la dona que, amb la nit, esmussa la lluna i te la trobes,
i hi ha l'altra.
hi ha la dona que veus
i l'altra. i la que voldries veure…i l'altra.
hi ha la dona, et sembla recordar, que et va fer perdre
el món de vista i hi ha l'altra. també
hi ha la dona que te la fa oblidar i l'altra, que també.
hi ha la dona i el vent, a lloure, que són parla
i són paraules i un somni que camina. i fuig. i l'altra.
hi ha la dona que voldries conèixer i l'altra.
hi ha l'altra i la dona que no recordes.
hi ha la dona i l'altra que voldries
oblidar. hi ha la dona sense ulls, que són
les bótes de vi de la fosca d'un veler que
ha acabat amb el mar i t'ha dit que de sirenes
no n'ha vist. l'altra tampoc. i hi ha la dona
que cridarà que no ha tocat el foc,
que duia els ulls tapats i hi ha l'altra,
a qui has tapat els ulls, i també estàs tu
amb els ulls arrencats de socarrel entre el mirall
i la llum del sol. hi ha la dona que remuga
i hi ha l'altra. hi ha la dona que estén la roba
o bé disposa la fragilitat del món i hi ha l'altra.
hi ha la dona, feta carn, que és en la llum i és en la fosca
i hi ha l'altra, en la fosca i en la llum.
hi ha la dona i el sexe. també, el sexe. i l'altra."


mcmxcviii


Eduard Escoffet

el planeta de la virtud

2009-02-21T13:02:00.004+01:00

Joan Brossa "El planeta de la virtud", 1994

L'univers fílmic de Joan Brossa
del 16/03/2009 - 25/03/2009 MACBA

jo sé que tinc una tirada als somnis

2009-02-14T21:03:00.005+01:00

Jo sé que tinc una tirada als somnis

i m'hi complico

_sento encara xisclar el vent

de la tardor fent moure les arbredes de la infància-.
Però fa temps que també sento
que estic ben mort encara que el forense
no va certificar a l'hora deguda el meu decés.
I per això, de nit, passejo, solitari,
pel vell casal en runes
d'un altre temps quimèric.

No hi ha dia per mi quan obro els porticons.

Joan Vinyoli

immaterial

2009-02-08T19:30:00.003+01:00

Dobrir la darrièra pòrta
e veire se dobrir la darrièra pòrta.
Cambiar la pòrta
e se remembrar planhivament
de l'avenidor.
Qué mai ?
S'esclamar de çò qu'avèm perdut,
la sang e la susor
per la gràcia del liquid
e alentir la gota
que transcriu l'aiga
còs de mercuri
que se pòt pas dobrir
dins la fred
e se questionar.

poema de Jordi Valls
traduït a l'occità per Manel Zabala

publicat a la revista ÒC nº 63 2002

bukkoku kokushi sense arc, sense fletxes i sense braços

2009-01-31T14:29:00.007+01:00

"Bukkoku Kokushi sense arc, sense fletxes i sense braços"

per Anna Tort

segona nafra... anar a la mostra

esquerdes

2009-01-23T13:20:00.005+01:00

estàtica

2009-01-17T13:56:00.002+01:00

No sóc ningú, o bé l'habitacle,
només acullo l'infant perdut.

El secret
és que hi ha una magrana de sang
caiguda i esberlada al centre del migdia,
quan el color és més viu.

El caminant, el de la set eterna als llavis,
la cull la prem i xucla. I s'aixeca el vent
i el sol es refreda.

¿Ve el destí
o mai no s'ha mogut
de les nostres mans?

Màrius Sampere del llibre "Subllum"

ordinatur!

2009-01-10T12:22:00.004+01:00

entra al seu crit basàltic...

text: Jean-François Mariot
fotografies: Jaumes Privat

bio ungles

2009-01-01T12:58:00.009+01:00

primera nafra ...

"mirada amb llàgrima d'alfàbrega"

a càrrec d'Anna Tort

signes

2008-12-23T20:08:00.007+01:00

Un signe d'interrogació serà tan sols un signe. Envoltat de signes. Un crit. Així, també ho puc fer? M'envolta tota una cosmogonia de signes. Segueix les meves empremtes. No me'n puc alliberar.
De tant en tant perden el seu sentit, s'enfonsen en una aigua fosca i de nou tornen a aparèixer.
Un espai gastat limitat pels signes.

Vladimir F. Reinhofer

una troballa...un regal per aquests dies!
gràcies a Xavier Farré ( traductor i poeta )

Revista ÒC 90

2008-12-15T12:42:00.002+01:00

Revista ÒC

incorregible

2008-12-11T12:17:00.003+01:00

Sóc un manicomi de veus que no caben dins la camisa de força de mi mateixa. L'escriptura és un càstig que ningú m'aixeca dels llavis i que em fueteja el vers com si jo fos la negra del blanc de cada pàgina. Fa anys vaig escriure que: "La poesia és un silenci que parlarà per nosaltres i ens robarà la mort. La mort serà un part de llavis radicals".

Avui m'he llevat amb una mala caiguda de preposicions. Somiava que em fregava i em fregava la llengua per netejar-la de barbarismes però que el poli sèmic mai no me la veia prou neta. Un professor de català em va posar un regle a la boca i em van fer dir-ho tot al centímetre. És clar que parlant tan rectament no vaig poder desviar el mot just a temps per poder deixar passar la coma. A més, la frase pujava corba i hi havia un gran senyal de doble negació a la dreta. Vaig provar de fer un revolt amb la llengua però res no feia callar el xiulet onomatopeic del poli sèmic. No hi havia remei, no passaria mai el pas de nivell requetebé perquè quan parlava anava sempre contra sentit. I en aquell país amb tantes ortografies figurades sobre el terreny era difícil no clavar-se una bufetada literal. Res, que aquella nit vaig perdre tots els punts. S'ha de dir, però, que abans m'havia begut una mica de vodka amb rima i que quan vaig parlar amb el poli sèmic jo ja anava d'allò més retòrica. A la comissaria uns homes em van posar un signe interrogatori i van concloure que potser era una excepció. Vés-te'n a un altre país a practicar la teva fe d'errates! -em van dir. A frontera de mot, vaig trobar-me amb un munt de cultismes de la vella aristocràcia verbal i un «per a» que havia pujat a un verb pastera per poder passar els controls de paraulèmia. Jo no sabia què fer, jo no em podia conjugar amb ningú. Vaig agafar aire i vaig deixar que s'obrís un gran parèntesi dins el meu esperit. Potser no era tan greu i l'únic problema és que no anava al dictat de tothom. Potser era un cas de debó i encara havien d'inventar la norma que em corregís."

Elisenda Serrano
publicat a "pèl capell" núm. 272

atlas

2008-11-28T18:01:00.009+01:00

La calma de les bèsties dins la boira de l’arrossar:

Les roderes sobre l’herba: El meandre: El clot anular

de les antigues estrelles: Les ales de la vida:

L’enyorde les oquesi de la lluna de préssec:

L’ombra de l’estança dins la caixa de laca negra:

Un riu de neu.

Atlas (Correspondència 2005-2007), editat per Tàndem
del pintor Pere Salinas i el poeta Joan Navarro.

La nuèit, a bufadas...

2008-11-24T17:54:00.007+01:00

La nuèit, a bufadas, contra los puèges, dinc’a mancar d’asuèlh
Seriá la nuèit pa’cara, un lum perdut entre las brancas. ’na estrementida.
Sonque lo blau darrièr, lo defòra amassat, aquela doçor de vent e de tenèbras pel temps desfait ont dormèm de badas.
Rai, tot tornarà dins lo meteis revolum de posca, al cap d’una agaitada.
Se remòsen los jorns, nos remòsan d’un buf.

Joan-Pèire TARDIU

“A la nit, bufades, contra els pujols, fins que li falti horitzó.
Seria la nit però no encara, una llum perduda entre les branques. Una esgarrifança.
Només el darrer blau, i el fora reunit, aquesta dolçor de vent i de tenebres en el temps desfet on dormim en va.
I tot tornarà sempre al mateix remolí de pols, al final d'una mirada.
Si els dies es reuneixen, ens reuneixen d'un buf.”

partir

2008-11-19T13:21:00.004+01:00

"un prumier viatge"

Text: Olivier Lamarque
Imatges: Jaumes Privat

fugissera...

2008-11-14T12:47:00.011+01:00

Mateu Bonfill escrit el setembre '05

m'imagino una llàgrima

2008-11-06T09:53:00.004+01:00

Xavi Fernández-Cruañas

en prenc el pols

2008-10-25T16:22:00.011+02:00

d’aquest batec negre en prenc el pols,
la febre on s’instauren els dies
i els peus que recobren el fang
de les mans, que se’m fonen pels mots,
que taquen de sang on no arriba el carbó

despatriat

2008-10-22T11:41:00.004+02:00

Perdut dins l'immensitat de las causas
Òme sensa fe
Poèta sensa mot
A caminar aquí paurós
Atalentat de vida e d'espèrs
Òme urós d'èstre viu
Assetat sus la paret dels jorns
Carcaire de vertat
Escanaire de vertut
Dins l'aiga trebola de tot endeman
Passejaire descolorit
Al mitan, salvatge
Del desèrt traucat de l'existéncia
En cò tieu tanben despatriat
Paurucat per un bonaür tròp cercat,
Pastejaire de camin e d'alen
Òme vièlh de vida e de lagremas
Tant etèrn que passatgièr
Aganit de batèstas
Percaçat per las trèvas sensa tèstas
De tos espèrs decebuts
Òme unenc e lèu mòrt
D'èstre tròp viu,
Lo cel s'esclapa jos ton pes.

Estève Salendres

el fracàs

2008-10-17T18:20:00.008+02:00

Madurar ha estat sentir que hi ha més erotisme
a punt d'esclatar en Blai que en les revistes porno
que encenien l'ardor dels anys d'adolescència.
Madurar ha estat sentir que els records alimenten
la tristor i ens turmenten, igual que a Baudelaire,
com si haguéssim viscut mil anys en quatre dies.
Madurar ha estat sentir que l'amor etern sols és
matèria literària, a la vida caduca.

Aprendrem a la fi que l'experiència ens salva
de poquíssimes coses, la canviaria tota
per un tall d'infantesa.

La incipient maduresa

és una gran estafa que no evita el dolor.

de Cartografies devastades de Sebastià Sansó (2007)

D'om

2008-10-15T15:28:00.004+02:00

Enric Casasses i Gemma Brió

D'om

a la llibreria 22

cent sèrps s'envòlan pels cèls...

2008-10-13T12:17:00.007+02:00

Avui a DARABUC

la poesia no cotitza a borsa

2008-10-11T21:08:00.011+02:00

"Per què serveixen els poetes? I la poesia? Doncs, bé, d’acord amb els paràmetres amb què en general se solen valorar les coses en la societat d’avui, ni els poetes ni la poesia no serveixen per res. La poesia no cotitza a borsa ..." i la llengua occitana tampoc...

La ironia s'ha vestit de gala, i avui ha posat el seu gra de sorra.

Magnòlia en mà va néixer sense pretensions desde la il·lusió i amb la pasió de qui torna d'un viatge i amb un llibre a les mans de terres occitanes.

Magnòlia en mà sempre a les beceroles de tot ... gràcies

poeta de la ignorància

2008-10-09T21:17:00.003+02:00

Potser la terra flota,
no ho sé.
Potser els estels són retallables de paper
fets per tisores gegantines,
no ho sé.
Potser la lluna és una llàgrima glaçada,
no ho sé.
Potser Déu és només una veu profunda
que senten els sords,
no ho sé.

Potser no sóc ningú.
Certament, tinc un cos
i no puc escapar-ne.
m'agradaria sortir volant del meu cap,
però és impossible.
en la làpida del destí està escrit
que sóc presonera de la forma humana.
Essent així,
voldria fer avinent el meu problema.

Hi ha un animal dins meu,
un gran cranc
que s'aferra al meu cor.
Els metges de Boston
no hi veuen solució.
Han provat amb escapels,
agulles, gasos verinosos i coses per l'estil.
Però el cranc hi roman
i pesa un munt.

Intento oblidar-lo, ocupar-me de les meves coses,
cuinar el bròquil, obrir i tancar llibres,
raspallar-me les dents i cordar-me les sabates.
He provat de resar,
però llavors el cranc s'arrapa amb més força
i el dolor augmenta.

Un cop vaig somiar,
tal vegada fou un somni,
que el cranc era la meva ignorància de Déu.
Però qui sóc jo per creure en somnis?

Anne Sexton, traducció Lluís Calvo (Revista Reduccions 89-90)

eclosions

2008-10-05T11:47:00.004+02:00

eclosions (2006)

poesia de josep pedrals i fotografies d’ester andorrà

tu ets un poeta

2008-09-27T20:54:00.008+02:00

terrae (in)cognitae

2008-09-22T13:26:00.004+02:00

I

Tirar drech.
caminar sens contorns.
s'avisèt, puèi
que sa via èra corba.
Pus luenh, comprenguèt
qu'èra l'arcadura de la tèrra.

II

Quand estrifèt l'asuelh
de son regard
sachèt que i aviá ren darrièr
ren que l'espèra de son pas
per que lo mond se contunhe.

III

Coma lo cacalaus,
seguisse l'eiliça
que me mena a mon centre.
Aqui tròve lo poder
de portar mon ostau per òrta,
coma lo cacalaus.

I
Tirar dret. / Caminar sense contorns. / S'adona, després / que la
seva via era corba. / Més lluny, comprengué / que era la linea corba
de la terra.
II
Quan estripà l'horitzó / amb la seva mirada / sapigué que no hi
havia res darrere / res més que l'espera del seu pas / perquè el món es
continu.
III
Com el cargol, / segueixo el camí /que em porta al meu centre. / Aqui trobo el poder / de portar la casa a coll, / com el cargol

Roland Pecout

recital de poesia

2008-09-06T03:18:00.003+02:00

recital de poesia a Malgrat de Mar
divendres 19 de setembre de 2008
a les 19h a la Biblioteca La Cooperativa

cadascú ha de tenir la seva cambra

2008-08-29T15:10:00.008+02:00

Cadascú ha de tenir

la seva cambra.

I un pati blau

on passejar els seus dubtes.

Més enllà del sol

viurà el desig

i la recança

de la primera paraula.

I el somriure

que s’ha perdut

i ja no es recupera.

Suau serà, però,

l’ombra de la tarda,

darrera els núvols,

allargada, com un lliri.

Montserrat Abelló de "Vida diària. Paraules no dites" (1981)

Revista ÒC 87 - 88 "Max Roqueta 2008"

2008-08-15T21:18:00.003+02:00

m’he llençat al vol

2008-08-01T13:22:00.003+02:00

m’he llençat al vol
des del fons de l’abisme,
abocada a una fondària
de negre sutge insolent,
una quietud fondíssima
un immens abandó
un espai abissal
un lloc remot
una cremor forjada
d’immutable fosca
tràgica d’abandonament
que em porta surant
entre les tenebres
al naufragi etern
enllà de l’esqueixador
de les despulles
del fang del mot
al crit basàltic vençut
d’un equilibri fictici
per esfondrar-me
salvatgement
en l’arena
del no res
si cal