La flor, dins del pot de vidre dels cacauets, que abans era a la cuina, ara està inclinada perquè tingui una mica de llum,
i la porta de l’armari és ben oberta, perquè abans l’he fet servir, i encara s’hi està, d’oberta, esperant-me a mi, el seu amo.
He començat a sentir-me miserable, sobre un jaç, al terra, escoltant la música, la de la meva desgràcia, i és per ‘xò que vull cantar.
Tota l’habitació empresonant-me, perquè esperava que Ell vingués, i he vist les parets pintades de color gris, com el sostre, i a dins hi tenien l’habitació, i a dins m’hi tenien a mi,
tal com el cel tenia a dins el meu jardí, i per això he obert la porta.
El roser enfilat per les parets de la casa, amb les fulles a la serena, encara al mateix punt on les havia deixat el dia, i els caps, com d’animals, de les flors al mateix punt on havien sortit per poder pensar al sol.
En podré recuperar els mots? Em farà l’intent de transcripció violentar el meu propi instint?
La delicada voluntat de créixer, l’infantil desig de ser de les flors, i jo que gairebé m’extasio quan les tinc al voltant,
el privilegi de presenciar la meva pròpia vida. “A tu també et cal buscar el sol...”
Els meus llibres, ben apilats davant meu, al meu servei,
esperant-me ben bé on els he deixat i no se n’han anat. El temps ha deixat traces i autoritats que jo puc utilitzar – els meus mots apilats, els meus textos, els meus apunts, els meus amors.
He tingut, per un moment, una visió.
He vist els sentiments dins del cor de tot allò creat, i he sortit al jardí, i he plorat.
He vist les roses roges dins la llum de la nit, perquè el sol s’ha post, i totes han crescut de sobte, en pocs segons, i estaven esperant, aturades en el temps, que vingués el sol i ens les oferís...
Unes flors que, al vespre, com si fos dins d’un somni, havia regat, religiosament, sense ni saber com me les estimava.
M’hi trobo tan sol, dins d’aquesta glòria – si no fos per les flors, a fora – Vaig mirar-hi – els rosers cridant-me, i provant de mirar per la finestra, esperant amb un amor entregat.
Fins i tot les fulles tenen esperança i s’han girat, ben planes, cap al cel, per poder rebre. Tot allò creat sempre voldrà rebre. Fins i tot la terra més senzilla.
La música va baixant, com ho fa la branca més llarga del roser més gros, perquè ho ha de fer si vol estar viu, si vol arribar a l’últim dels dons de la joia.
La terra sap tot l’amor que té a dins, igual que la flor. La terra, que pateix i se sent sola.
El Pare és ple de gràcia.
La llum està connectada al sostre de mala manera. L’hi van posar un cop feta la casa, per tal de posar-hi un endoll que hi cap perfectament i que ara fa anar el meu tocadiscos...
La porta de l’armari és oberta, al meu servei, i allà on la vaig deixar. I des que la vaig obrir, ha continuat, delicadament, oberta.
A la cuina no hi ha porta, i el forat que fa em deixarà passar sempre que vulgui entrar-hi.
Ara recordo el primer cop que vaig follar. L’H.P. em va desvirgar, delicadament.
Em vaig asseure al moll de Provincetown, amb 23 anys, ple de joia i esperança gràcies al Pare, i amb la porta cap al Cel ben oberta per si hi volia entrar.
Tinc la casa plena d’endolls sense fer servir per si els necessito.
La finestra de la cuina és oberta, perquè passi l’aire...
El telèfon (com ens hem de veure...) s’està al terra – I no tinc prou diners per posar la línia.
Vull que la gent s’inclini al meu pas i que digui: “Té el do de la poesia, ha estat en presència del Pare.”
I el Pare em va fotre dins una dosi d’ell mateix com a premi al meu desig,
per tal que no em pensés que tot plegat era mentida.
Berkeley, 8 de setembre de 1955
Allen Ginsberg
traducció d'Òscar Rocabert
víctima i botxí
l'expressió última al final del recital
Escrits
