dissabte, 17 de gener de 2009

estàtica

No sóc ningú, o bé l'habitacle,
només acullo l'infant perdut.

El secret
és que hi ha una magrana de sang
caiguda i esberlada al centre del migdia,
quan el color és més viu.

El caminant, el de la set eterna als llavis,
la cull la prem i xucla. I s'aixeca el vent
i el sol es refreda.

¿Ve el destí
o mai no s'ha mogut
de les nostres mans?



Màrius Sampere
del llibre "Subllum"