diumenge, 29 de novembre de 2009

cor podrit




Algú va enamorar-se del que jo tenia
i va ser correspost.

Ella va dir-m'ho,
baixos els ulls, les pulcres mans posades
musicalment sobre la falda,
i jo vaig estimbar-me
en els barrancs de mi mateix, acorralada bèstia
sense recurs.

Aranyes del turment, pops llefiscosos,
negres tintes que encenen
ira impotent, enveja
mortal.

Tot res: parauleria.

Vaig veure, vaig flairar
boques de peix, ventresques esqueixades,
acoblaments amb fressa
d'amor,
vaig comptar les vegades
i les menes de pler, vaig veure pol·louir
la prada neta, el llac desnaturat.

Tot va passar en un breu viatge.

He desat ja per sempre dins la capsa
podrida el violí de les angúnies
del cor també podrit
i bec ginebra amb gel.
No vull saber ja res de les cariàtides.



Joan Vinyoli



1 comentari:

Anònim ha dit...

Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.

J.V.