cor podrit

Algú va enamorar-se del que jo tenia
i va ser correspost.

Ella va dir-m'ho,

baixos els ulls, les pulcres mans posades
musicalment sobre la falda,

i jo vaig estimbar-me

en els barrancs de mi mateix, acorralada bèstia
sense recurs.

Aranyes del turment, pops llefiscosos,
negres tintes que encenen
ira impotent, enveja
mortal.

Tot res: parauleria.

Vaig veure, vaig flairar
boques de peix, ventresques esqueixades,
acoblaments amb fressa
d'amor,

vaig comptar les vegades

i les menes de pler, vaig veure pol·louir
la prada neta, el llac desnaturat.

Tot va passar en un breu viatge.

He desat ja per sempre dins la capsa
podrida el violí de les angúnies
del cor també podrit

i bec ginebra amb gel.

No vull saber ja res de les cariàtides.



Joan Vinyoli

ombras de luna

Ombras de luna / Ombres de lune

Poèmes d’Aurélia Lassaque
gravure originale de Robert Lobet
Éditions de la Margeride

nos recovecos

"Estoy perdido, no me retenga", 1995

Jorge Barbi ( A Guarda, 1950)

“En ocasións non se chega máis lonxe só por cubrir longas distancias, senón por se ter parado nos recovecos; por iso, se non hai prioridades sobre os nosos propios pasos é preferible dar rodeos. (...) Dependendo de ónde cada un queira chegar, a dispoñibilimanexa dade pode ser maior en desprazamentos que, de forma física e reflexiva, non sexan nin os máis rápidos, nin os máis directos, nin os máis coñecidos”.