dissabte, 19 de desembre de 2009

salm de la impenetrabilitat del silenci

El silenci sempre suma,
mai resta.

La sintaxi del silenci
no té subjecte.

L'objecte del silenci
és el subjecte amagat.

En l'ocult del silenci hi és tot.

El silenci és la matèria
més dura i indestructible.


Dolors Miquel
del llibre " Missa Pagesa"


________________

saume de l’impenetrabilitat dau silenci


Lo silenci sempre soma,
jamai s’arrèsta.

La sintaxi dau silenci
A ges de subjècte.

L'objècte dau silenci
es lo subjècte amagat.

En l'ocult dau silenci i es tot.

Lo silenci es la matéria
mai dura e indestructibla.



revirat a l'occità per Jean-Frédéric Brun

diumenge, 29 de novembre de 2009

cor podrit




Algú va enamorar-se del que jo tenia
i va ser correspost.

Ella va dir-m'ho,
baixos els ulls, les pulcres mans posades
musicalment sobre la falda,
i jo vaig estimbar-me
en els barrancs de mi mateix, acorralada bèstia
sense recurs.

Aranyes del turment, pops llefiscosos,
negres tintes que encenen
ira impotent, enveja
mortal.

Tot res: parauleria.

Vaig veure, vaig flairar
boques de peix, ventresques esqueixades,
acoblaments amb fressa
d'amor,
vaig comptar les vegades
i les menes de pler, vaig veure pol·louir
la prada neta, el llac desnaturat.

Tot va passar en un breu viatge.

He desat ja per sempre dins la capsa
podrida el violí de les angúnies
del cor també podrit
i bec ginebra amb gel.
No vull saber ja res de les cariàtides.



Joan Vinyoli



dimarts, 17 de novembre de 2009

ombras de luna



Ombras de luna / Ombres de lune

Poèmes d’Aurélia Lassaque
gravure originale de Robert Lobet
Éditions de la Margeride



diumenge, 8 de novembre de 2009

nos recovecos







“En ocasións non se chega máis lonxe só por cubrir longas distancias, senón por se ter parado nos recovecos; por iso, se non hai prioridades sobre os nosos propios pasos é preferible dar rodeos. (...) Dependendo de ónde cada un queira chegar, a dispoñibilimanexa dade pode ser maior en desprazamentos que, de forma física e reflexiva, non sexan nin os máis rápidos, nin os máis directos, nin os máis coñecidos”.




dijous, 1 d’octubre de 2009

lo temps s’es perdut

Lo temps s’es perdut
Dins los camins de l’èr
Ont, ausèl sens còs,
Una cara de dròlla
Pren sa volada.
Una perla negra dins sos uèlhs
S’escapa cap al cèl d’Icara.
Es filha del neient
Que li daissèt en eritatge
Un tròç de nuèch sens luna
Sus las labras.
Jamai tocarà tèrra
Jamai tutejarà la peira
Nimai los arbres
E l’aiga que los enjaura,
Qu’a esposada una quimèra
Que se perdèt dins lo vent.



Aurelià Lassaca

divendres, 25 de setembre de 2009

qualques balas dins la pèl


" Fòrça rambalh per pas grand causa. Tot aquel carivari pel tieu clèsque esbrigalhat que pissa malve sus la terrassa. La granhòta en jupeta salta pertot. Mon ponh sus la cròssa ansiosa del 357 magnum negre lusent a rectificadas las causas. Negrevestit e clucas negras, t'esperarai pas jamai pus, e soi absoludament impecable."



F Bardòu : Qualques balas dins la pèl
ÒC/passatges

dimarts, 15 de setembre de 2009

cull el fruit de la meva veritat...



Cull el fruit de la meva veritat,
una magrana oberta
com una riallada
de criatura
de dentetes petites
i desiguals:
cada fragment
de la meva certesa.

Si a poc a poc
la prens i te la menges,
el gust de mi voldrà estimar-te
com jo t'he volgut estimar:
sembrant-te el paladar
i acollint-se en el ventre.
Fins que s'empelti en el teu arbre
i jo pugui prendre de nou
el fruit de tu
i, a poc a poc, menjar-lo.



Laia Noguera Coflent

diumenge, 30 d’agost de 2009

Entre lo Montjòia e lo clapàs

Entre lo Montjòia e lo clapàs,
entre lo topin e sei cent cubercèus,
entre lo voler dau beure
e leis esposcadas de l'aiga
entre lei cinc cotèus coma una man
e la guerra que rosega lo veire
entre leis oras desparieras dei mòstras,
l'ombrina.

Entre lei pèus entre lei linhas
dins lei gravàs dei ciutats
enermassidas, dins lei torres
e dins lei barcarès que çaganheran,
dins lei valats cavats cara au Destruci,
lei valats semenats
d'òs e de lutz,
l'ombrina.

... l'esperme ros de l'estiu
lo carburant comborit ai maquinas
lo bruch negre dei buòus
lo còr e mai lo pebron que vairan

lei rets negats dins la mar,
la susor sus la cara,
lei 77 auras, l'espantament,
e batre tambor
sus la pèu de la Rason.

Lo mèu deis aubres de resina
pren son bolh
dins lei bruscs dau còs e de la testa
degota sus ta pèu - lo cèu d'esmaut
es tombat en tròç - Teulissa, sensa.
Ton alenada es lo ritme,
lo sol ritme.



Roland Pécout,
extrait de Mastrabelè (1999)



dilluns, 24 d’agost de 2009

dimecres, 5 d’agost de 2009

dimensions del diàleg


Jan Svankmajer

Dimensions del diàleg


dilluns, 27 de juliol de 2009

i l'abella, com una pedra...



“Davant del matoll amb la flor groga, només una flor, em vaig aturar a mirar aquelles papallones. I l’abella, com una pedra, es va llençar a dintre de la flor. L’abella la buscava des de molts rius enllà, des de molts hiverns enllà, des de molta pluja caiguda i la flor sense coll i enganxada al branquilló l’havia esperada des de la sang blanca i des d’abans del néixer.”


Mercé Rodoreda, de "La mort i la primavera"

dissabte, 16 de maig de 2009

black bird




Joan Josep Camacho Grau

del recull PUS [una estria personal, 1998-2008]


dimecres, 6 de maig de 2009

curació natural

Utilitza exclusivament paraules senzilles,
no gastis noms de flors discretes, d'espècies tímides,
digues clavell, de tant en tant, sense que importi gaire,
puja a la muntanya, digues cargol, o, si no plou, sargantana.
D'aquí dos o tres.cents anys et trobaràs perfectament,
seràs la tarda.


Enric Casasses
del llibre "El començament dels començaments i ocasió de les ocasions"

dijous, 2 d’abril de 2009

l'imperi de l'ombra

Sai ren qui s'archamparè a aquesta rueida
e se bastirem abó aquestes lauses
de nòus fronts lusejants.
Lauses d'aquesti monts charjats de paciença
abó i testes ent i niules e i pès ent la nebla.

Lauses, lauses sillàbiques,
escairaas dai bòts di malhets
vendues un tant a la braça, un tant a l'ora lotjaas,
caire contra caire, còsta sobre còsta,
de travers i lates, just ressiaas, melze o sarvaia,
ben lotjaas, sobre i chantiers parelhats,
sobre lo colme boscat dreit,
pausat abó un bram
encima la muralha de la meira
bastia sus la broa d'aquest
monde, mec malade de nos.

Anar e venir, charjar e descharjar,
soterrar e dessoterrar, garbar dins i vielhs misteris,
"Qué revòlta ?"
Ensabacar lo viure es tot
sensa gachar la fatiga dal pòrt
sensa sentir lo còr que mòrd e muer.

Jòli anar,
ben charjat, córrer de morre en morre
pès penuts dins lo florir de la pauta d'abril,
da crotz en crotz, sonar, cerchar,
plantar a bòina aqueles lauses vengües votz.

Lauses sota la doçura dal solelh di cementeris
cach, cach, mans al toc, sus la tomba liech
fasem pecat 'bó la gòi de la charn,
sensa 'na ombra de grinor.
A i 'sarts, a i roncs, man a i magaus,
a bocha chauda a bocha raucha,
en chantant lo chant de la desfacha,
chuto, en picant, dessoterrem un gral de grimes
de vidas passaas.


Extrach del libre "L'emperi de l'ombra"
Claudio Salvagno

dijous, 26 de febrer de 2009

l'or no és groc















pintura de : Pol Sanmartin Colindres



No el groc jo canto, sinó l'or.
L'or dels retaules, l'or dels nostres somnis, el nombre
d'or, el límit d'or, cossos daurats de l'Edat d'Or...
Els infants parlen del color d'or. Les coses grogues són
unes altres, i són sempre inferiors. però ells tenen, per a
veure-ho, la mirada d'or que nosaltres hem perdut.
Nosaltres, els homes de mirada groga...


23 de desembre de 1946

Josep Palau i Fabre



dissabte, 21 de febrer de 2009

el planeta de la virtud


Joan Brossa "El planeta de la virtud", 1994


L'univers fílmic de Joan Brossa
del 16/03/2009 - 25/03/2009 MACBA


dissabte, 14 de febrer de 2009

jo sé que tinc una tirada als somnis





Jo sé que tinc una tirada als somnis

i m'hi complico

_sento encara xisclar el vent

de la tardor fent moure les arbredes de la infància-.
Però fa temps que també sento
que estic ben mort encara que el forense
no va certificar a l'hora deguda el meu decés.
I per això, de nit, passejo, solitari,
pel vell casal en runes
d'un altre temps quimèric.


No hi ha dia per mi quan obro els porticons.




Joan Vinyoli


dissabte, 17 de gener de 2009

estàtica

No sóc ningú, o bé l'habitacle,
només acullo l'infant perdut.

El secret
és que hi ha una magrana de sang
caiguda i esberlada al centre del migdia,
quan el color és més viu.

El caminant, el de la set eterna als llavis,
la cull la prem i xucla. I s'aixeca el vent
i el sol es refreda.

¿Ve el destí
o mai no s'ha mogut
de les nostres mans?



Màrius Sampere
del llibre "Subllum"