dimecres, 22 d’octubre de 2008

despatriat

Perdut dins l'immensitat de las causas
Òme sensa fe
Poèta sensa mot
A caminar aquí paurós
Atalentat de vida e d'espèrs
Òme urós d'èstre viu
Assetat sus la paret dels jorns
Carcaire de vertat
Escanaire de vertut
Dins l'aiga trebola de tot endeman
Passejaire descolorit
Al mitan, salvatge
Del desèrt traucat de l'existéncia
En cò tieu tanben despatriat
Paurucat per un bonaür tròp cercat,
Pastejaire de camin e d'alen
Òme vièlh de vida e de lagremas
Tant etèrn que passatgièr
Aganit de batèstas
Percaçat per las trèvas sensa tèstas
De tos espèrs decebuts
Òme unenc e lèu mòrt
D'èstre tròp viu,
Lo cel s'esclapa jos ton pes.




Estève Salendres

divendres, 17 d’octubre de 2008

el fracàs















Madurar ha estat sentir que hi ha més erotisme
a punt d'esclatar en Blai que en les revistes porno
que encenien l'ardor dels anys d'adolescència.
Madurar ha estat sentir que els records alimenten
la tristor i ens turmenten, igual que a Baudelaire,
com si haguéssim viscut mil anys en quatre dies.
Madurar ha estat sentir que l'amor etern sols és
matèria literària, a la vida caduca.

Aprendrem a la fi que l'experiència ens salva
de poquíssimes coses, la canviaria tota
per un tall d'infantesa.

La incipient maduresa
és una gran estafa que no evita el dolor.


de Cartografies devastades de Sebastià Sansó (2007)

dijous, 9 d’octubre de 2008

poeta de la ignorància

Potser la terra flota,
no ho sé.
Potser els estels són retallables de paper
fets per tisores gegantines,
no ho sé.
Potser la lluna és una llàgrima glaçada,
no ho sé.
Potser Déu és només una veu profunda
que senten els sords,
no ho sé.

Potser no sóc ningú.
Certament, tinc un cos
i no puc escapar-ne.
m'agradaria sortir volant del meu cap,
però és impossible.
en la làpida del destí està escrit
que sóc presonera de la forma humana.
Essent així,
voldria fer avinent el meu problema.

Hi ha un animal dins meu,
un gran cranc
que s'aferra al meu cor.
Els metges de Boston
no hi veuen solució.
Han provat amb escapels,
agulles, gasos verinosos i coses per l'estil.
Però el cranc hi roman
i pesa un munt.

Intento oblidar-lo, ocupar-me de les meves coses,
cuinar el bròquil, obrir i tancar llibres,
raspallar-me les dents i cordar-me les sabates.
He provat de resar,
però llavors el cranc s'arrapa amb més força
i el dolor augmenta.

Un cop vaig somiar,
tal vegada fou un somni,
que el cranc era la meva ignorància de Déu.
Però qui sóc jo per creure en somnis?


Anne Sexton, traducció Lluís Calvo (Revista Reduccions 89-90)

diumenge, 5 d’octubre de 2008