dijous, 11 de desembre de 2008

incorregible



Sóc un manicomi de veus que no caben dins la camisa de força de mi mateixa. L'escriptura és un càstig que ningú m'aixeca dels llavis i que em fueteja el vers com si jo fos la negra del blanc de cada pàgina. Fa anys vaig escriure que: "La poesia és un silenci que parlarà per nosaltres i ens robarà la mort. La mort serà un part de llavis radicals".



Avui m'he llevat amb una mala caiguda de preposicions. Somiava que em fregava i em fregava la llengua per netejar-la de barbarismes però que el poli sèmic mai no me la veia prou neta. Un professor de català em va posar un regle a la boca i em van fer dir-ho tot al centímetre. És clar que parlant tan rectament no vaig poder desviar el mot just a temps per poder deixar passar la coma. A més, la frase pujava corba i hi havia un gran senyal de doble negació a la dreta. Vaig provar de fer un revolt amb la llengua però res no feia callar el xiulet onomatopeic del poli sèmic. No hi havia remei, no passaria mai el pas de nivell requetebé perquè quan parlava anava sempre contra sentit. I en aquell país amb tantes ortografies figurades sobre el terreny era difícil no clavar-se una bufetada literal. Res, que aquella nit vaig perdre tots els punts. S'ha de dir, però, que abans m'havia begut una mica de vodka amb rima i que quan vaig parlar amb el poli sèmic jo ja anava d'allò més retòrica. A la comissaria uns homes em van posar un signe interrogatori i van concloure que potser era una excepció. Vés-te'n a un altre país a practicar la teva fe d'errates! -em van dir. A frontera de mot, vaig trobar-me amb un munt de cultismes de la vella aristocràcia verbal i un «per a» que havia pujat a un verb pastera per poder passar els controls de paraulèmia. Jo no sabia què fer, jo no em podia conjugar amb ningú. Vaig agafar aire i vaig deixar que s'obrís un gran parèntesi dins el meu esperit. Potser no era tan greu i l'únic problema és que no anava al dictat de tothom. Potser era un cas de debó i encara havien d'inventar la norma que em corregís."


Elisenda Serrano
publicat a "pèl capell" núm. 272


1 comentari:

JOAN CALSAPEU ha dit...

De vegades la poesia és com soriasi en el paper, una infecció que supura i taca fulls, i les taques s'estenen. Aquesta prosa poètica, tan bella, em fa aquest efecte.