dijous, 9 d’octubre de 2008

poeta de la ignorància

Potser la terra flota,
no ho sé.
Potser els estels són retallables de paper
fets per tisores gegantines,
no ho sé.
Potser la lluna és una llàgrima glaçada,
no ho sé.
Potser Déu és només una veu profunda
que senten els sords,
no ho sé.

Potser no sóc ningú.
Certament, tinc un cos
i no puc escapar-ne.
m'agradaria sortir volant del meu cap,
però és impossible.
en la làpida del destí està escrit
que sóc presonera de la forma humana.
Essent així,
voldria fer avinent el meu problema.

Hi ha un animal dins meu,
un gran cranc
que s'aferra al meu cor.
Els metges de Boston
no hi veuen solució.
Han provat amb escapels,
agulles, gasos verinosos i coses per l'estil.
Però el cranc hi roman
i pesa un munt.

Intento oblidar-lo, ocupar-me de les meves coses,
cuinar el bròquil, obrir i tancar llibres,
raspallar-me les dents i cordar-me les sabates.
He provat de resar,
però llavors el cranc s'arrapa amb més força
i el dolor augmenta.

Un cop vaig somiar,
tal vegada fou un somni,
que el cranc era la meva ignorància de Déu.
Però qui sóc jo per creure en somnis?


Anne Sexton, traducció Lluís Calvo (Revista Reduccions 89-90)

1 comentari:

Montse ha dit...

Aquest poema és molt emotiu, trobar-se atrapat, i buscar resposta és molt dur.