dijous, 11 de desembre de 2008

incorregible



Sóc un manicomi de veus que no caben dins la camisa de força de mi mateixa. L'escriptura és un càstig que ningú m'aixeca dels llavis i que em fueteja el vers com si jo fos la negra del blanc de cada pàgina. Fa anys vaig escriure que: "La poesia és un silenci que parlarà per nosaltres i ens robarà la mort. La mort serà un part de llavis radicals".



Avui m'he llevat amb una mala caiguda de preposicions. Somiava que em fregava i em fregava la llengua per netejar-la de barbarismes però que el poli sèmic mai no me la veia prou neta. Un professor de català em va posar un regle a la boca i em van fer dir-ho tot al centímetre. És clar que parlant tan rectament no vaig poder desviar el mot just a temps per poder deixar passar la coma. A més, la frase pujava corba i hi havia un gran senyal de doble negació a la dreta. Vaig provar de fer un revolt amb la llengua però res no feia callar el xiulet onomatopeic del poli sèmic. No hi havia remei, no passaria mai el pas de nivell requetebé perquè quan parlava anava sempre contra sentit. I en aquell país amb tantes ortografies figurades sobre el terreny era difícil no clavar-se una bufetada literal. Res, que aquella nit vaig perdre tots els punts. S'ha de dir, però, que abans m'havia begut una mica de vodka amb rima i que quan vaig parlar amb el poli sèmic jo ja anava d'allò més retòrica. A la comissaria uns homes em van posar un signe interrogatori i van concloure que potser era una excepció. Vés-te'n a un altre país a practicar la teva fe d'errates! -em van dir. A frontera de mot, vaig trobar-me amb un munt de cultismes de la vella aristocràcia verbal i un «per a» que havia pujat a un verb pastera per poder passar els controls de paraulèmia. Jo no sabia què fer, jo no em podia conjugar amb ningú. Vaig agafar aire i vaig deixar que s'obrís un gran parèntesi dins el meu esperit. Potser no era tan greu i l'únic problema és que no anava al dictat de tothom. Potser era un cas de debó i encara havien d'inventar la norma que em corregís."


Elisenda Serrano
publicat a "pèl capell" núm. 272


dimecres, 22 d’octubre de 2008

despatriat

Perdut dins l'immensitat de las causas
Òme sensa fe
Poèta sensa mot
A caminar aquí paurós
Atalentat de vida e d'espèrs
Òme urós d'èstre viu
Assetat sus la paret dels jorns
Carcaire de vertat
Escanaire de vertut
Dins l'aiga trebola de tot endeman
Passejaire descolorit
Al mitan, salvatge
Del desèrt traucat de l'existéncia
En cò tieu tanben despatriat
Paurucat per un bonaür tròp cercat,
Pastejaire de camin e d'alen
Òme vièlh de vida e de lagremas
Tant etèrn que passatgièr
Aganit de batèstas
Percaçat per las trèvas sensa tèstas
De tos espèrs decebuts
Òme unenc e lèu mòrt
D'èstre tròp viu,
Lo cel s'esclapa jos ton pes.




Estève Salendres

divendres, 17 d’octubre de 2008

el fracàs















Madurar ha estat sentir que hi ha més erotisme
a punt d'esclatar en Blai que en les revistes porno
que encenien l'ardor dels anys d'adolescència.
Madurar ha estat sentir que els records alimenten
la tristor i ens turmenten, igual que a Baudelaire,
com si haguéssim viscut mil anys en quatre dies.
Madurar ha estat sentir que l'amor etern sols és
matèria literària, a la vida caduca.

Aprendrem a la fi que l'experiència ens salva
de poquíssimes coses, la canviaria tota
per un tall d'infantesa.

La incipient maduresa
és una gran estafa que no evita el dolor.


de Cartografies devastades de Sebastià Sansó (2007)

dijous, 9 d’octubre de 2008

poeta de la ignorància

Potser la terra flota,
no ho sé.
Potser els estels són retallables de paper
fets per tisores gegantines,
no ho sé.
Potser la lluna és una llàgrima glaçada,
no ho sé.
Potser Déu és només una veu profunda
que senten els sords,
no ho sé.

Potser no sóc ningú.
Certament, tinc un cos
i no puc escapar-ne.
m'agradaria sortir volant del meu cap,
però és impossible.
en la làpida del destí està escrit
que sóc presonera de la forma humana.
Essent així,
voldria fer avinent el meu problema.

Hi ha un animal dins meu,
un gran cranc
que s'aferra al meu cor.
Els metges de Boston
no hi veuen solució.
Han provat amb escapels,
agulles, gasos verinosos i coses per l'estil.
Però el cranc hi roman
i pesa un munt.

Intento oblidar-lo, ocupar-me de les meves coses,
cuinar el bròquil, obrir i tancar llibres,
raspallar-me les dents i cordar-me les sabates.
He provat de resar,
però llavors el cranc s'arrapa amb més força
i el dolor augmenta.

Un cop vaig somiar,
tal vegada fou un somni,
que el cranc era la meva ignorància de Déu.
Però qui sóc jo per creure en somnis?


Anne Sexton, traducció Lluís Calvo (Revista Reduccions 89-90)

diumenge, 5 d’octubre de 2008

dissabte, 27 de setembre de 2008

tu ets un poeta

dilluns, 22 de setembre de 2008

terrae (in)cognitae

I

Tirar drech.
caminar sens contorns.
s'avisèt, puèi
que sa via èra corba.
Pus luenh, comprenguèt
qu'èra l'arcadura de la tèrra.

II

Quand estrifèt l'asuelh
de son regard
sachèt que i aviá ren darrièr
ren que l'espèra de son pas
per que lo mond se contunhe.

III

Coma lo cacalaus,
seguisse l'eiliça
que me mena a mon centre.
Aqui tròve lo poder
de portar mon ostau per òrta,
coma lo cacalaus.



I
Tirar dret. / Caminar sense contorns. / S'adona, després / que la
seva via era corba. / Més lluny, comprengué / que era la linea corba
de la terra.
II
Quan estripà l'horitzó / amb la seva mirada / sapigué que no hi
havia res darrere / res més que l'espera del seu pas / perquè el món es
continu.
III
Com el cargol, / segueixo el camí /que em porta al meu centre. / Aqui trobo el poder / de portar la casa a coll, / com el cargol



Roland Pecout


divendres, 29 d’agost de 2008

cadascú ha de tenir la seva cambra










Cadascú ha de tenir

la seva cambra.

I un pati blau

on passejar els seus dubtes.


Més enllà del sol

viurà el desig

i la recança

de la primera paraula.


I el somriure

que s’ha perdut

i ja no es recupera.


Suau serà, però,

l’ombra de la tarda,

darrera els núvols,

allargada, com un lliri.



Montserrat Abelló de "Vida diària. Paraules no dites" (1981)


divendres, 21 de març de 2008

el dolor

Si plores, plora
fins que les llàgrimes se't petrifiquin.

El dolor és una agulla a la pupil·la
injectant-te les llàgrimes
que ja has vessat.




Txema Martínez de "l'arrel i la pluja"

diumenge, 24 de febrer de 2008

la paraula

«La paraula és, malgrat la seva feblesa, que s'ordena entorn del silenci, del qual no sembla sortir sinó per recaure-hi, l'instrument de més precisió que m'ha estat donat per a conèixer
J. P. F.




«¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.»



Josep Palau i Fabre



.

diumenge, 20 de gener de 2008