dilluns, 30 de juliol de 2007

els mànecs de pedra


El món escriu d'escapar-se'ns de les mans en unes tiges
veloces, en unes arteroses cuades. Alguns arriben a escandir, sobre una taula, aquestes formes de fugida, aquesta ufana amb què el món ens fuig constantment, cabalosament. A d'altres l'escriptura els és un mànec perquè els sgigui la fugida agafadora, talment, després, quan llegim, s'acosta i s'acosta rere cada pàgina allò que, en girar-la, no hi hem de trobar.


Perejaume

divendres, 27 de juliol de 2007

sul paredon


em despulles

quan em dius

quan m’arrugues

quan m’estripes

quan em llences

dir-me

és desnuar-me



dilluns, 16 de juliol de 2007

potser, també existim per defecte

Ens distrauríem els ulls
si a l'altra vida ens veiéssim
de nou mancats i perduts.

Acotaríem els cossos,
palparíem insígnies
de ferides massa obertes.

Empataríem a zero.

Som el que ens falta.

Potser, també existim per defecte



Marc Masdeu "El gos autodidacte"

divendres, 6 de juliol de 2007

volar

Les sargantanes es belluguen tan de pressa
que sembla que mai no hagin d'estar tristes.
Diries que la tristesa és una cosa quieta,
contrària a la lluita per la vida,
a les batusses per un pessic de síndria.
I tanmateix podem veure les àligues molt quietes,
sostingudes per invisibles fils d'espera atenta
que també és lluita per la vida.
Els que saben volar, potser en lloc de asumir-se en la tristesa,
s'alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa
des d'on es veu l'ahir i l'avenir del món.
Voldria saber si els avions de paper que sempre fas
són perquè vols volar.
Els fills dels llops caminen, i els de les orques neden.
Però els animals que tenen ales han d'aprendre a volar
del de llençar-se perdudament al buit.
Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís
com lava.
¿No voldries ser un cranc, un taupa cec, un arbre?
Tenir arrels, tenir mans, galeries secretes?
Mira que tenir ales vol dir renunciar als dits: si vols
fer res, haurà de ser amb paraules.
Mira'm: jo encara estic caient i preguntant-me
si en lloc de ser pardal sóc sargantana.
Això sí, tot i el brunzit del vent que m'eixorda i m'esmotxa,
els paisatges que veig són, t'ho asseguro,
unes vistes magnífiques.


de "Trànsit entre dos vols" d'Anna Aguilar-Amat

dimarts, 3 de juliol de 2007

jordi pope

dilluns, 2 de juliol de 2007

mots

una fuelha de cèl

que s'enfonilha...

s'i rebaton

lo papièr marmusat de las fonts

e los nòstres crids basaltics...

uòu premonitòri

dels nòstres quites cèls de fuelha

aqueles que furgam d'escondon

al dintre dels nòstres caps,

a la lampa frostidissa,

tot de membranas e de croissir...

cèls nòstres, gafètas de nòstras belugas

que de longa van en faissa,

tufòtas aganidas de calabrun...


e me venguèron los mots de l'Anna

dins aquel tot blu que m'escalha

èrsas de cèl

dins las miàs danças de pèira

ont las flors m'eran pas qu'esitacions

e pregarias rosegadas

èrsas e èrsas, e ritmes

dels cèls e dels vèls

a ras de las miàs sasons

a ras del meu plòure

a ras...

los seus mots,

uelhs banhats de saba

montant lo cèl de las fonts,

petròli amassat de las femnas

dins las ersas internas de las ròsas,

plural de marmuses e de pèls

que tendrai de longa en restanca,

aberador dels meus silencis d'auratge.


Poèma a l'Anna ... "Los mots de l'Anna" de Jean-François Mariot