divendres, 7 de desembre de 2007

Sonet



Brasilh ma pèth e mon amna torrada
ma he qu'es hòrta e n'èi pas 'res a créder
mon uelh que veid e ma vista qu'es hreda
l'ivèrn me crema e la prima m'es fada

segur qu'aleni e d'aura en singui nada
qu'èi còr corau e hasti qu'èi deu tede
aimar me tien e l'amor m'està tedi
pregar jo sui e mandar non m'agrada

que vui anar e que sèi tota senda
èi set de pluja e tot plàver m'es cénder
hami de chòca e tota carn m'es púder

lo ser s'estupa e estar digun m'arronda
l'auba que vad e que cerqui l'escónder
la nueit arraja e ta lutz es caduda


Bernard Manciet

5 comentaris:

Anònim ha dit...

d'ivern ton pregar
la miá carn brasilha
ta senda senda m'es qu'alena

ta lutz m'es torrada d'auba
e ta set la miá set estanca

Joan deu Peiroton ha dit...

Braser ma pell, mon ànima gelada
Ma fe és forta i no tinc res a creure
Mon ull veu bé i ma vista és freda
L’hivern em crema e la primavera m’és fada

Segur que respiro e d’aura no’n sigui cap,
Tinc cor coral i fastig em fa el cert
Aimar em té i l’amor m’està tebi
Pregaria sóc i demanar no m’agrada

Vull anar i ja sé tots els senders
Tinc set de pluja i tot plaure m’és cendra
Gana de xai i tota carn m’és pudor

El ser s’apaga i ser ningú voldria
L’auba neix i cerco l’escondir
La nit brilla i ta llum ha caigut

anna ha dit...

aquest fil
a les meves
mans d'hivern

Montse ha dit...

Jolín Anna!, val la pena el eu blog, això és poesia, una abraçada molt gran guapaaaaaaaaaaaa!

blumun ha dit...

La poesía precioso. Pero algunas palabras me cuesta entenderlas.Y me parece raro, leo el catalán bastante bien.
Saludos.