divendres, 6 de juliol de 2007

volar

Les sargantanes es belluguen tan de pressa
que sembla que mai no hagin d'estar tristes.
Diries que la tristesa és una cosa quieta,
contrària a la lluita per la vida,
a les batusses per un pessic de síndria.
I tanmateix podem veure les àligues molt quietes,
sostingudes per invisibles fils d'espera atenta
que també és lluita per la vida.
Els que saben volar, potser en lloc de asumir-se en la tristesa,
s'alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa
des d'on es veu l'ahir i l'avenir del món.
Voldria saber si els avions de paper que sempre fas
són perquè vols volar.
Els fills dels llops caminen, i els de les orques neden.
Però els animals que tenen ales han d'aprendre a volar
del de llençar-se perdudament al buit.
Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís
com lava.
¿No voldries ser un cranc, un taupa cec, un arbre?
Tenir arrels, tenir mans, galeries secretes?
Mira que tenir ales vol dir renunciar als dits: si vols
fer res, haurà de ser amb paraules.
Mira'm: jo encara estic caient i preguntant-me
si en lloc de ser pardal sóc sargantana.
Això sí, tot i el brunzit del vent que m'eixorda i m'esmotxa,
els paisatges que veig són, t'ho asseguro,
unes vistes magnífiques.


de "Trànsit entre dos vols" d'Anna Aguilar-Amat

1 comentari:

Gonzalo ha dit...

M'ha agradat molt el teu blÒC; les seccions en occità no les comprenc del tot, però em transmeten la seva màgia i la seva passió per la vida i la llengua.