dilluns, 17 de desembre de 2007

el dir de l'aranya



... a la llum del meu entorn (Albert) , del meu entorn (Neus) , del meu entorn , del meu entorn i als fils que estaven allà i als que venien de Grècia, de la Sala, de Tolosa..., a la llum del meu entorn...



el dir de l'aranya


No sóc res, no sóc res.
Res més que un defecte en la llum.
Res més que un borralló de llana,
un borralló de fil en la llum.
No sóc gran cosa.
De la saliva en faig constel·lacions,
constel·lacions al fons de la llum.
Ombra en la llum on tot és llum
i tot és llum al meu entorn.


DIRE DE L'ARANHA Siái res, siái res./ Res qu'una de ca dins la lutz./ Siái pas qu'un peçuc de borrilhs,/ borrilh de peusses dins la lutz. / Siái pas grand causa. / Descopinha meu fau d'esenhas,/ d'ensenhas au fons de la lutz. / Sorna en la lutz on tot es lutz /e tot es lutz a mon entorn.

Poemes i proses de MAX ROQUETA




divendres, 7 de desembre de 2007

Sonet



Brasilh ma pèth e mon amna torrada
ma he qu'es hòrta e n'èi pas 'res a créder
mon uelh que veid e ma vista qu'es hreda
l'ivèrn me crema e la prima m'es fada

segur qu'aleni e d'aura en singui nada
qu'èi còr corau e hasti qu'èi deu tede
aimar me tien e l'amor m'està tedi
pregar jo sui e mandar non m'agrada

que vui anar e que sèi tota senda
èi set de pluja e tot plàver m'es cénder
hami de chòca e tota carn m'es púder

lo ser s'estupa e estar digun m'arronda
l'auba que vad e que cerqui l'escónder
la nueit arraja e ta lutz es caduda


Bernard Manciet

diumenge, 11 de novembre de 2007

lèqui ton dòl



1

arribas
ont cercas
l’uèlh
tieu
espina
miá
e dins
la tiá
man
mesolha
miá


2

al
cròs
de
la
miá
man
lèqui ton dòl
d’uèlh
e
la
tiá
mesolha mesura
m’es



Jaumes Privat

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Perqué Tolosa la nuèch ?


TOLOSA


Perqué Tolosa la nuèch ?

Un sisclal que s’esperlonga...

La femna gròssa del pièch

Dins una carrièira longa.


Traversarai lo Canal:

La Clamença que m’espèra...

Mas trobarai pas l’ostal

Ni la cambra d’un còp èra.


Qual me parlarà d’amor ?

Tant de caisses que se bèrcan...

Las cotilhas de color

E totas las mans que cèrcan.


De Montmorency lo Duc...

De Ramon lo darrièr Comte...

Mas passarai per caluc:

Degun compren lo meu conte.


Perqué Tolosa la nuèch ?

Lo grifol e mai l’esponga,

La femna gròssa del pièch

Sus una cadièira longa.



Joan Bodon



dimarts, 9 d’octubre de 2007

no et deixis emportar

No et deixis emportar
per la vella metàfora del riu
que se'ns emporta
-pel sentit d'una idea
com la del temps que desemboca-.
¡Que la grandesa d'una imatge
no et faci crèdul!
Massa sovint passem immòbils
-sense moure'ns mai de la riba-,
espantats de banyar-nos al cabal
excessiu de la vida.



Carles Camps Mundó del llibre "El contorn de l'ombra"

diumenge, 23 de setembre de 2007

alexandria


De vegades et preguntes si series un digne ciutadà d’Alexandria,

la teva ciutat interior. Només has sabut ser feliç

d’una forma clandestina

i gairebé sense adonar-te o expressament

has fet anar els dies de buit. Ara

passeges a poc a poc per la cornisa de la platja

i t’és igual si sents que diuen de tu: s’ha deixat viure.

És veritat.


Com cada tarda, arribes fins a la punta de l’espigó:

mira tot el mar davant teu,

com un got tombat.


Manuel Forcano del llibre De Nit

dimarts, 18 de setembre de 2007

les nanses



Potser de repetir-se inundava la vida
de llàgrimes com d'última ona de mar
en constant construcció.

Potser de repetir-se es buidava per dins

i podria ser l'inconscient
o aquell primer accident
o la por de tornar a sortir.

I solia pregar per unes nanses
que també l'embrutessin en salvar-se
i solia purgar les seves ganes
amagades en dits que no paraven

i volava coloms sense olivera.

Potser, només es buidava per dins.




Marc Masdeu del llibre "Les nanses"




dimecres, 12 de setembre de 2007

icar


fotografia tochtli.net
text Jaumes Privat

dimecres, 5 de setembre de 2007

set de llum

No és meva, aquesta casa.
No és meu, aquest món de tenebra
que les meves mans brutes han creat.
No puc ser jo, aquest. No puc ser jo.
No són meus, aquests dies.
Ni aquest rostre, ni aquesta veu malalta,
ni aquest cap degollat
que rodola mirall endins,
com la vida a la mort,
com una nit sense alba.

Visc sepultat en somnis i esperances.




Txema Martínez Inglés de "La nit sense alba"

dissabte, 25 d’agost de 2007

flor de vermut




Jaumes Privat de "vermut talhat"

dissabte, 11 d’agost de 2007

t'he ?


de Jaumes Privat

dilluns, 30 de juliol de 2007

els mànecs de pedra


El món escriu d'escapar-se'ns de les mans en unes tiges
veloces, en unes arteroses cuades. Alguns arriben a escandir, sobre una taula, aquestes formes de fugida, aquesta ufana amb què el món ens fuig constantment, cabalosament. A d'altres l'escriptura els és un mànec perquè els sgigui la fugida agafadora, talment, després, quan llegim, s'acosta i s'acosta rere cada pàgina allò que, en girar-la, no hi hem de trobar.


Perejaume

divendres, 27 de juliol de 2007

sul paredon


em despulles

quan em dius

quan m’arrugues

quan m’estripes

quan em llences

dir-me

és desnuar-me



dilluns, 16 de juliol de 2007

potser, també existim per defecte

Ens distrauríem els ulls
si a l'altra vida ens veiéssim
de nou mancats i perduts.

Acotaríem els cossos,
palparíem insígnies
de ferides massa obertes.

Empataríem a zero.

Som el que ens falta.

Potser, també existim per defecte



Marc Masdeu "El gos autodidacte"

divendres, 6 de juliol de 2007

volar

Les sargantanes es belluguen tan de pressa
que sembla que mai no hagin d'estar tristes.
Diries que la tristesa és una cosa quieta,
contrària a la lluita per la vida,
a les batusses per un pessic de síndria.
I tanmateix podem veure les àligues molt quietes,
sostingudes per invisibles fils d'espera atenta
que també és lluita per la vida.
Els que saben volar, potser en lloc de asumir-se en la tristesa,
s'alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa
des d'on es veu l'ahir i l'avenir del món.
Voldria saber si els avions de paper que sempre fas
són perquè vols volar.
Els fills dels llops caminen, i els de les orques neden.
Però els animals que tenen ales han d'aprendre a volar
del de llençar-se perdudament al buit.
Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís
com lava.
¿No voldries ser un cranc, un taupa cec, un arbre?
Tenir arrels, tenir mans, galeries secretes?
Mira que tenir ales vol dir renunciar als dits: si vols
fer res, haurà de ser amb paraules.
Mira'm: jo encara estic caient i preguntant-me
si en lloc de ser pardal sóc sargantana.
Això sí, tot i el brunzit del vent que m'eixorda i m'esmotxa,
els paisatges que veig són, t'ho asseguro,
unes vistes magnífiques.


de "Trànsit entre dos vols" d'Anna Aguilar-Amat

dimarts, 3 de juliol de 2007

jordi pope

dilluns, 2 de juliol de 2007

mots

una fuelha de cèl

que s'enfonilha...

s'i rebaton

lo papièr marmusat de las fonts

e los nòstres crids basaltics...

uòu premonitòri

dels nòstres quites cèls de fuelha

aqueles que furgam d'escondon

al dintre dels nòstres caps,

a la lampa frostidissa,

tot de membranas e de croissir...

cèls nòstres, gafètas de nòstras belugas

que de longa van en faissa,

tufòtas aganidas de calabrun...


e me venguèron los mots de l'Anna

dins aquel tot blu que m'escalha

èrsas de cèl

dins las miàs danças de pèira

ont las flors m'eran pas qu'esitacions

e pregarias rosegadas

èrsas e èrsas, e ritmes

dels cèls e dels vèls

a ras de las miàs sasons

a ras del meu plòure

a ras...

los seus mots,

uelhs banhats de saba

montant lo cèl de las fonts,

petròli amassat de las femnas

dins las ersas internas de las ròsas,

plural de marmuses e de pèls

que tendrai de longa en restanca,

aberador dels meus silencis d'auratge.


Poèma a l'Anna ... "Los mots de l'Anna" de Jean-François Mariot

divendres, 29 de juny de 2007

ara



dimarts, 26 de juny de 2007

lirga dels blats


Als jorns de suja

quand l'agach jai pel pasiment,

lètras en pè de pòrta.


L'inesperat s'es pas perdut pel camin.


Trabucas las paraulas e fisas:

lirga dels blats.

Garelejas un sorire

e decidas qu'es ora d'o tot botar de biais,

de pas mai s'afanar pel camin del remembre.

Fa nuèch e uèi avèn pas!


de "Magnòlia en mà" traduït per Jean-François Mariot

nafradas de mots


As pertusat lo temps

coma vielhs balancins balancejan

unas primas abandonadas.

nafradas de mots

al recanton de las crassas

Ara es ora de fermentar solèsas,

te chimpar en racadas de fèl,

te sangnar en cardons d'amor,

prener totas las flors

e esperar que lo cur t'espete

coma granas de glicina.


de "Magnòlia en mà" traduït per Jean-François Mariot

dilluns, 25 de juny de 2007

divendres, 22 de juny de 2007

Los sòmis de la nuòch

Max Roqueta

8 de decembre de 1908 a Argelièrs
22 de junh de 2005 a Montpelhièr

dimecres, 20 de juny de 2007

flors de debó

Flor negra

"Set pous i set nits de les més llargues es van ajuntar perquè nasqués. I mil formigues van donar la vida perquè tingués el seu color i la seva mena de vernissat. Sembla un clavell arrissaddíssim i amida un pam. S'obre durant setanta nits-nits: les més fosques, les més quietes, les més mortes. La busquen a les palpentes per fer-ne l'ungüent que fa patir. Aquest ungüent es posa darrera de les orelles, entre els dits dels peus, a la part interior de la cuixa esquerra... Frega fort i dorm tranquil que el mal es va fabricant tot sol. Al cap de dos dies i de dues nits et despertes amb una pena tan grossa que no et deixa respirar. Una bella pena per poder-te creure important; una pena de roc i de sal, una pena amarga de fetge i d'entranya profunda, una pena arrapada al coll com un clau clavat amb un martell, una pena de deu mil quilòmetres, una pena que et mata el pobre cor i t'hi atura la sang perquè s'hi podreixi. Una pena que, com les penes més grosses, no es pot explicar. No la deixis fugir; si aquesta pena se n'anés, tornaries a no ser ningú."

Mercé Rodoreda de "Viatges i flors"

dimarts, 19 de juny de 2007

amb paures mots dire ma set


Amb paures mots
dire ma set

Aicí la rispa me clava
las mans

siái a cavar lo miralh de l'ivèrn
passas dins mon pantai
image que s'avalís
qu'ensage de reténer

l'èrba rossèla pels pelencs
ondeja coma ton pèu

dire ma set de mots
ma set de vida

escriure de mens en mens
coma lo degot de l'aiga
a la canèla de l'aiguièra
l'un après l'autre los mots se desgrunan
letra après letra coma se tot escàs
se deviá atudar lo fiu
coma se dins un ultime esfòrt
lo ligam de la lenga
se podiá trencar
definitiu


Joan-Pau Creissac

dimarts, 12 de juny de 2007

el banc de pedra


"No diré pas que he malversat la vida,
que si la cara et somriu
és que les aigües baixen netes
i ens hem banyat tots dos al mateix gorg.

Després anem pel corriol de les paraules
cap a la casa del silenci
que hi ha al cim del turó
i ens asseiem al banc de pedra.

Tot convergeix en una flor
mirada i no collida.

Després convé i és necessari
separar-se i servir."


Joan Vinyoli de "Vent D'aram"

dimecres, 6 de juny de 2007

Perdre son temps


Per tu que me disias

qu'aparar la lenga d'oc

èra perdre son temps

Al degrà de vòstras mesuras

segur que perdem nòstre temps

dins de causas non racionalas , inutilas

non rendablas

Vos emmascam amb nòstras vielhas sansonhas

coma disetz

e pasmens la tecnica mai ufanosa es totjorn

tant despoderada davant nòstra pròpia mòrt ...

Que viure es benlèu perdre son temps

sentir l'aire dintrar a bodre

amb plaser dins sos palmons

niflar las odors de flors de garriga

a n'èstre desvariat

calinar una pèu aimada

a ne venir caluc

Que viure es perdre son temps

a s'engatjar per l'uman

pensar la beutat del mond

a l'auçada de la paritat

èstre e dire dins la libertat de la paraula

Es qu'es aquò perdre son temps ?

Que pensar es benlèu tanben perdre son temps

pensar dins una lenga causida

dins una lenga de la talvera

de la rasa e del valat

lenga de pagès e de cocha-vestits

Oc perde mon temps

e o dise fòrt

tant que me demòra

un pauc de vida en ieu

perdrai mon temps

fins al darrièr badal ...


Joan-Pau Creissac

4 de julhet de 2006

diumenge, 27 de maig de 2007

espais d'abandó

Quan la llum agonitzi, desarrela't!
És hora de tornar,
que les veus heretges desfilin
i et vesteixin de dol,
i sota aquesta pluja fangosa
t'embriaguis d'aquest d'esésser.
I quan s'estavelli tèrbola i borrosa
i se t'escoli entre els dits,
s'entortolligui i es cabdelli
fent bassals de nit: gemega!
Saps que és hora de tornar,
d'esgarrapar aquest silenci a crits.
Estrangula l'aire, conjura mots,
embolcalla't de records, clama el dolor,
pren el camí de tots els exilis, vetlla'l!
Que bé saps, que no és simulacre.
Esparraca't la pell!

Demà seguiràs intacte.



de la plaquette "singulars d'un plural"