cor podrit

Algú va enamorar-se del que jo tenia
i va ser correspost.

Ella va dir-m'ho,

baixos els ulls, les pulcres mans posades
musicalment sobre la falda,

i jo vaig estimbar-me

en els barrancs de mi mateix, acorralada bèstia
sense recurs.

Aranyes del turment, pops llefiscosos,
negres tintes que encenen
ira impotent, enveja
mortal.

Tot res: parauleria.

Vaig veure, vaig flairar
boques de peix, ventresques esqueixades,
acoblaments amb fressa
d'amor,

vaig comptar les vegades

i les menes de pler, vaig veure pol·louir
la prada neta, el llac desnaturat.

Tot va passar en un breu viatge.

He desat ja per sempre dins la capsa
podrida el violí de les angúnies
del cor també podrit

i bec ginebra amb gel.

No vull saber ja res de les cariàtides.



Joan Vinyoli

desaigua

ombras de luna

Ombras de luna / Ombres de lune

Poèmes d’Aurélia Lassaque
gravure originale de Robert Lobet
Éditions de la Margeride

nos recovecos

"Estoy perdido, no me retenga", 1995

Jorge Barbi ( A Guarda, 1950)

“En ocasións non se chega máis lonxe só por cubrir longas distancias, senón por se ter parado nos recovecos; por iso, se non hai prioridades sobre os nosos propios pasos é preferible dar rodeos. (...) Dependendo de ónde cada un queira chegar, a dispoñibilimanexa dade pode ser maior en desprazamentos que, de forma física e reflexiva, non sexan nin os máis rápidos, nin os máis directos, nin os máis coñecidos”.

Òc, soi Catòia

"Òc, soi Catòia. Catòia l'Enfarinat. Jamai soi pas estat coma los autres. Jamai. Perque soi Catòia. E tanben perque soi Enfarinat. A Sant-Genièis degun sap pas que soi Catòia. Degun sap pas que soi Enfarinat. Mas ieu o sabi. Ieu Amans, Baptista, Blasi Codomièr. "






"Si sóc Catoia. Catoia l'Enfarinat. No he estat mai com els altres. Mai. Perquè sóc Catoia. I també perquè sóc enfarinat. a Sant Genièis no ho sap ningú, que sóc Catoia. No ho sap ningú, que sóc enfarinat. Però ho sé jo. Jo, Amans Baptista Codormièr."

Catoia l'enfarinat (Lo libre de Catoia, 1966). 
Joan Bodon. 
Versió catalana d'Artur Quintana. 
Club Editor. 2009. Barcelona.

gintònic

el gintònic humiteja mots de llimones rosegades

revista òc 92 -93

esmorzo cafè amb tabac

esmorzo cafè amb tabac. hi ha qui du els intestins a la mà i no demana acús de rebut

lo temps s’es perdut

Lo temps s’es perdut
Dins los camins de l’èr
Ont, ausèl sens còs,
Una cara de dròlla
Pren sa volada.
Una perla negra dins sos uèlhs
S’escapa cap al cèl d’Icara.
Es filha del neient
Que li daissèt en eritatge
Un tròç de nuèch sens luna
Sus las labras.
Jamai tocarà tèrra
Jamai tutejarà la peira
Nimai los arbres
E l’aiga que los enjaura,
Qu’a esposada una quimèra
Que se perdèt dins lo vent.



Aurelià Lassaca

qualques balas dins la pèl

" Fòrça rambalh per pas grand causa. Tot aquel carivari pel tieu clèsque esbrigalhat que pissa malve sus la terrassa. La granhòta en jupeta salta pertot. Mon ponh sus la cròssa ansiosa del 357 magnum negre lusent a rectificadas las causas. Negrevestit e clucas negras, t'esperarai pas jamai pus, e soi absoludament impecable."

F Bardòu : Qualques balas dins la pèl
ÒC/passatges

cull el fruit de la meva veritat...

Cull el fruit de la meva veritat,
una magrana oberta
com una riallada
de criatura
de dentetes petites
i desiguals:
cada fragment
de la meva certesa.

Si a poc a poc
la prens i te la menges,
el gust de mi voldrà estimar-te
com jo t'he volgut estimar:
sembrant-te el paladar
i acollint-se en el ventre.
Fins que s'empelti en el teu arbre
i jo pugui prendre de nou
el fruit de tu
i, a poc a poc, menjar-lo.



Laia Noguera Coflent

decàleg general

La malaltia del poder.

El síndrome del treball.

Els tòpics de les persones.

La socialització de l'horror.

La supervivència de l'odi.

El domini de la realitat oficial.

La influència de la publicitat.

El model de la sexualitat.

La involució de la humanitat.

La inseguretat del llenguatge.

Els transtorns psicòtics.

La mala educació.

Els pensaments codificats.

La vida moderna i la seva frustració.

El simulacre de la realitat.

L'espectacle de la mort.

El retorn a les grans preguntes.

El sentit del temps i de la vida.

La rutina del camí tant diferent.

L'existència en el buit.



Santi Borrell
juny 2009 (del llibre inèdit "La línia verda")

Entre lo Montjòia e lo clapàs

Entre lo Montjòia e lo clapàs,
entre lo topin e sei cent cubercèus,
entre lo voler dau beure
e leis esposcadas de l'aiga
entre lei cinc cotèus coma una man
e la guerra que rosega lo veire
entre leis oras desparieras dei mòstras,
l'ombrina.

Entre lei pèus entre lei linhas
dins lei gravàs dei ciutats
enermassidas, dins lei torres
e dins lei barcarès que çaganheran,
dins lei valats cavats cara au Destruci,
lei valats semenats
d'òs e de lutz,
l'ombrina.

... l'esperme ros de l'estiu
lo carburant comborit ai maquinas
lo bruch negre dei buòus
lo còr e mai lo pebron que vairan

lei rets negats dins la mar,
la susor sus la cara,
lei 77 auras, l'espantament,
e batre tambor
sus la pèu de la Rason.

Lo mèu deis aubres de resina
pren son bolh
dins lei bruscs dau còs e de la testa
degota sus ta pèu - lo cèu d'esmaut
es tombat en tròç - Teulissa, sensa.
Ton alenada es lo ritme,
lo sol ritme.



Roland Pécout,
extrait de Mastrabelè (1999)

tornarmai

de pertot ont camini Grècia me nafra

G.S

Quixots amb bicicleta estàtica...

No hi ha nanses, tan sols unes inexplicables ganes
MARC MASDEU


Quixots amb bicicleta estàtica
tracen somnis camí d’enlloc

halitosi que silencia baves,
ferides masturbades amb sutura,
grumolls de crossa que mutilen

(a quin extrem de nansa, el gos?)

La darrera submissió, la llibertat,
l’anhel del gos furgant-se la ferida.



Ramon Boixeda
del recull "Escampar la boira"